La vella xiruca és el calçat distintiu d’un dels principals catalanismes. Ho és sobretot en la mesura que el pujolisme va ser dipositari d’una herència sociopolítica acumulada per l’escoltisme de Robert Baden- Powell vigent a Catalunya des de l’any 1912.
Vella xiruca, quantes hores passades,
quanta alegria fas reviure al meu cor,
quantes cançons al teu bon pas
foren cantades
no en resta cap record
La font escolta, la seva energia transversal, ha estat durant molts anys un envejable atribut convergent. Al catalanisme en estat pur que la marca Convergència volia representar no s’hi posava el sol perquè en el seu territori les tribus ideològiques catalanistes pactaven en nom del solidari esperit escolta
Algú està sofrint… kumbaià
Algú està morint…kumbaià
Algú està malalt…kumbaià
Algú està afamat…kumbaià
L’amor per la natura i els seus efectes euforitzants en l’esperit de les persones – especialment en llocs elevats- l’empatia pel sofriment del proïsme, un ideari caritatiu regulat de resposta social, un sentit, una pràctica i una promoció exaltadora de la tradició popular i dels seus valors, el negoci i la família com a pla central de vida, la idea de Déu implicada amb una visió assequible d’església i la defensa de la llengua i la cultura catalana han estat, entre molts altres matisos, la càrrega ideològica que han passejat pels quatre punts cardinals de la pàtria i durant més de mig segle els esforçats militants de la vella xiruca.
Pel llarg camí hi ha hagut afebliments diversos. L’hypisme i l’anarquisme dels anys 70 s’emportaren amb les seves alternatives ecologistes, psicotròpiques i sexuals una gran part del polit patrimoni escolta. També l’independentisme i els socialismes de major o menor intensitat van desviar molts dels anhels socials generalistes de l’escoltisme cap a posicions de classe més radicals. Però no és fins avui que perilla realment la seva pervivència i que l’entranyable idealisme xirucaire s’està liquidant. Potser la democràcia cristiana i l’opus dei pensen que és el moment oportú per acostar-se als llocs de comandament que aquest vell esperit escolta encara recapta electoralment. Potser ho fan amb la intenció de donar-li al pal de paller un gir pragmàtic que el ressituï en un nou punt d’enclavament o potser el volen substituir per un gps o sistema de posicionament global.
Perduts en la immensa mar blava,
les mans al timó de la nau,
perduts en la immensa mar blava,
sols penso en tornar al teu costat
Sigui com sigui, davant l’escenari del poder d’avui molts es pregunten amb la sorpresa als ulls i una mal dissimulada decepció al cor: on són aquelles emocions d’antany? Per què de les finestres de palau calla la xiroia remor de les nostrades estrofes i només ressona implacable el metàl·lic clek de la tisorada que, diuen, embolcalla de lúgubres ecos les nits de les taronges i els tarongers. Avui no ens arriben ni vestigis de la previsible escalfor de tenda parada en mig de la freda nit, aquella que despertava l’ànima de pregons sentiments solidaris, que disparava l’amor pel proïsme desvalgut com espurnes d’un foc de camp, com esclats i dimonis d’una foguera interior vastíssima… Res de tot allò ens arriba des de la part alta del poder que tants han votat. Adéu doncs a aquella emoció, a aquells propòsits, a aquelles velles i entranyables motivacions?
Algú està angoixat…kumbaià
Algú està exiliat…kumbaià
Aquells principis, part cabdal del sentiment catalanista, sembla que s’han fos i que els seus clàssics portadors han mort amb les seves xiruques posades. Set anys d’oposició -més basada en la intel·ligència que en el sentiment – en poden haver estat la causa. Una davallada vital dels principis que la creativitat i l’empenta propagandista han maquillat durant aquesta llarga temporada de retirada, resistència i aguait. Podem suposar que els supervivents prou ho saben i se’n planyen. Haurien de fer alguna cosa? Potser buscar de fer colla amb aquells a qui els perdura la flama…? Fa de mal dir. El fets semblen indicar que endutes pel vent les empremtes de la vella xiruca, unes crockett & jones n’han agafat el relleu.
Trobarem a faltar el teu somriure….
