Dijous, 14 de Novembre de 2019 - Edició 476
La República

Ells, els catalans

Acaba de sortir a la venda el llibre Nosaltres, els catalans del periodista i escriptor Víctor Alexandre, un llibre de converses –no són exactament entrevistes– amb diferents persones d’arreu del […]

Ricard Biel
Ricard Biel 09/04/2008

Acaba de sortir a la venda el llibre Nosaltres, els catalans del periodista i escriptor Víctor Alexandre, un llibre de converses –no són exactament entrevistes– amb diferents persones d’arreu del món que van decidir establir-se als Països Catalans. Algunes d’elles ens són familiars, d’altres no tant, però totes són igualment interessants. Tenen en comú haver-se integrat perfectament a aquesta terra, estimant-la fins al punt que han arribat a aprendre català malgrat la guàrdia civil, com és el cas del senegalès Mbaye Gaye, i malgrat la gran majoria de catalans autòctons, sempre entossudits a parlar-los la llengua d’un veí anomenat Espanya, mentre que alhora curiosament molts d’ells no s’estan de malparlar d’aquest veí i de la seva guàrdia civil.

Els protagonistes del llibre donen una lliçó a la majoria de catalans autòctons de com la immigració a casa nostra, lluny de suposar l’arribada del Papus, hauria de suposar un enriquiment real per a la nostra nació que, com qualsevol altra nació del món, es veu més o menys transformada al llarg dels segles, demostrant la seva condició d’ens viu. Perquè és justament quan aquesta natural mutabilitat es produeix pel camí de la integració com, lluny de fer perdre cap essència, l’enriqueix, l’enforteix. El llibre posa el dit a la nafra quan acusa l’infantilisme hipòcrita català de fer pagar a la gent que ens arriba els plats trencats per l’eterna incapacitat catalana de fer front al conflicte polític que tenim amb Espanya i França. No s’entén que molts s’indignin i acusin l’immigrant de no d’integrar-se, quan de fet el català no fa res per ajudar a integrar-lo en negar-li una nació normalitzada, és a dir amb un estat al darrere, aquesta eina contemporània que permet legislar i executar la llei, administrar els propis recursos i vetllar pels propis referents que haurien de facilitar l’arrelament dels nous catalans, però també dels autòctons despistats per la síndrome espanyola. És clar que no se’ns ha d’escapar que la cosa és encara més greu, atès que quan el catalanet mitjà diu que l’immigrant no s’integra a la nostra terra, de fet es refereix a Espanya, i sovint ni se n’adona, cosa doblement greu. Com es veu, no hi ha per on agafar-ho, perquè és el català autòcton mateix qui no s’integra a la seva pròpia terra en creure que els Països Catalans són Espanya i, per tant, en actuar com a colonitzador implacable de la seva nació. I és que el colonitzador més sublim és sempre el colonitzat mateix.

Recomano amb convicció aquest llibre, que no només ens parla de com veuen el nostre país aquestes persones procedents d’arreu, sinó també de la visió que tenen del seu, un afegit que, a banda d’aportar-nos coneixements interessants, ens trenca prejudicis. Se’ns humanitzen als nostres ulls mitjançant la seva història personal lligada al país d’origen, amb els seus records i els seus patiments quan és el cas, fins a arribar a viure entre nosaltres per acabar esdevenint nosaltres; nosaltres, els catalans. Si bé és cert que, pel fet de parlar català, els protagonistes del llibre deixen de ser immigrants per a la majoria d’autòctons i esdevenen persones amb cara i ulls i no meres xifres molestes que ens envaeixen, és bona la defensa indirecta que fan de la gent que, com ells, van decidir venir a aquest país i encara creuen que són a Espanya. Al capdavall, els autòctons catalans i el poder que els representa i que s’entesten a perpetuar no els demostren el contrari. Estaria bé que aquest llibre, a més d’arribar al cor dels catalans diguem-ne de soca-rel, els arribés també al cervell.

Relacionats