En Carlos Cazurro diu que “en temps de crisi, per animar-se no hi ha res millor que llegir la carpeta d’SPAM del correu electrònic: m’han tocat 6 milions de dòlars i el meu penis pot créixer un 20-30%!!“. És ben cert i també és ben trist que davant d’un present inabastable les il•lusions que hom té només quedin plasmades en positiu a la propaganda incerta de l’SPAM, en les promeses buides dels venedors de fum.
Però és que quan la realitat no només no ens subministra el material necessari per satisfer els nostres desitjos sinó que ens aclapara amb l’espectacle lamentable del retrocés moral i el triomf de la maldat, hom s’adona lúcidament que el millor refugi davant de la catàstrofe és el melic. Ja no es tracte de mirar-se’l només, d’embadalir-se en el conflicte domèstic i oblidar-se del món exterior sinó que, obligat a abandonar el món exterior a causa de l’execrable fortor, hom es trasllada amb armes i bagatge personal a viure en la modesta auto cavitat del primer origen, en la neta cavitat pròpia del melic. El melic de la independència.
Adéu a les grans paraules, a les èpiques divises, a l’enginy romàntic que ha marcat les fites del futur egrègiament repenjat en el passat, adéu a tot allò que un dia va ser pa de cada dia, somni de cada nit, llum en la llarga obscuritat… les jeux sont faits, clama el destí crupier Prou d’apostes, prou de suposicions, prou d’enquestes… prou d’SPAM. Eleccions, sisplau.
