El 27 de setembre el país afrontarà un moment crucial de la seva història política. L’excepcionalitat del moment és innegable, sigui perquè uns en fan un relat plebiscitari per la independència o perquè d’altres en fan un plebiscit, només, en contra de la política del president Artur Mas (la nacional i la social). De forma directe, o indirecte, tots els partits (o coalicions) que s’hi presenten estructuren el seu relat electoral entenent que el dia 28 de setembre el país haurà canviat de pantalla.
Més que mai, per tant, el ciutadà de peu sabrà què vota. Uns, està clar que votaran per la independència (amb més o menys accent social), els altres per castigar el dimoni amb banyes i cua que els del Sí que es Pot dibuixen a la cara d’Artur Mas i, finalment, uns quants optaran per defensar un model autonòmic, per mi esgotat (amb més o menys matisos, en termes nacionals i en política social). Però, no ens enganyem: aquí no es donen xecs en blanc, com alguns tertulians sento que diuen, sinó que tot votant sap que la seva papereta defensa una determinada manera de construir la Catalunya del futur. Fins i tot, la que anirà a parar al Partit Popular i C’s, que veuen el 27S com el seu Gettysburg particular en contra dels secessionistes, aquest cop catalans. Caràcter plebiscitari del 27S que, el mateix Rajoy des de Huelva va accentuar en roda de premsa, paral·lela a la que Artur Mas feia des de Palau.
Per això, l’argumentari de campanya serà més important que mai. Possiblement, més que en cap altre moment de la història recent, les campanyes dels partits s’estructuraran sobre la famosa Unique Selling Preposition (USP), que Rosser Reeves va teoritzar durant els anys 40, quan treballava per a la Ted Bates & Company. Posem alguns exemples, que ja estem veient durant aquesta precampanya. Quan el cap de llista de Junts pel Sí, Raül Romeva, presenta la candidatura com a “instrumental”, precisament, fa un exercici de síntesi fantàstic del missatge que vol transmetre; quan els estrategos d’ICV-EUiA o Podemos associen permanentment Junts pel Sí amb CiU, també. I, no fa falta esmentar la reiterada i redundant “revolució del seny” que no es cansa de repetir Ramon Espadaler, candidat d’Unió.
Per tant, segurament ens allunyarem de la campanya del matís –“en un plebiscit no hi ha matisos”, exposa Mas en roda de premsa després de la reunió de Govern–, de l’escala de grisos, de grans programes electorals que ningú es llegiria –com generalment passa– per avançar cap a missatges concrets, possiblement “instrumentals” per fixar molt clarament el posicionament del grup en un moment excepcional.
Atenció, però, que això no significa reduir la campanya a eslògans buits de contingut. Ni Madrid “roba” permanentment a Catalunya, ni la renovació de cares a les llistes electorals entronitza la “nova política” –o “política nova”, en va dir el President aquest dimarts– i s’aparta d’un llegat marcat per casos de corrupció que afecten a la majoria de partits, començant pel del President. Per tant, atenció en els frames dominants de la campanya, que poden tenir punts dèbils com va demostrar tenir el relat convergent durant les eleccions del 2012; que no va saber reaccionar a un canvi de discurs enmig de la campanya, quan el drama dels desnonaments va fer-se present i va passar a dominar l’agenda mediàtica. També, debilitat imperant a una proposta federal permanent d’un socialisme català que es mira el melic i no llegeix la voluntat de canvi que, des de fa temps, vol la societat catalana –ni l’immobilisme dels poders fàctics de Madrid– o, finalment, d’un UDC que encara continua tirant del tòpic català del “seny” per defensar un model que, ja s’ha vist, no té recorregut i ha construït sobre un oxímoron força evident: revolució i seny, difícilment, van agafats de la mà. Per sort o per desgràcia, les eleccions del setembre tindran molta més rauxa que la que voldria Espadaler.
Aquest article va ser publicat dimarts a l'edició digital d'El Periódico de Catalunya.
