- Publicitat -
Doncs sí, una altra setmana tràgica pels brunètics. Sense haver superat la ressaca de la històrica humiliació del clàssic, es disposaven a fer el seguiment del Barça a a Stamford Bridge conscients que era la darrera oportunitat per “salvar” la temporada. L’empat a zero de l’anada era un resultat molt esperançador, però la màgia de lo puto gusiluz, LO PUTO CRACK, de brillant i cruyffista manera posava les coses al seu lloc; “el que mai la fica, la ficava per l’escaire” Guardiola dixit. A la bufetada del Bernabeu calia afegir ara la cruel bufetada de l’eliminació del Chelsea al minut 93 de partit. La coincidència de la golejada al Bernabeu i la visita de la Comissió avaluadora del COI que examina les ciutats candidates a les olimpíades 2016, ha fet que la similitud entre resultat i logo olímpic, el 2, el 6 i la maneta (veure genial redisseny logo), s’hagi interpretat amb simpatia i com una mostra més de solidaritat i suport de Barcelona a la ciutat de Madrid com a candidata africana a les olimpíades dos mil setze. L’estat de les infraestructures, que ja deu superar el 150% de les necessitats, ha estat avaluat de manera molt positiva. No s’ha comentat res però, dels nivells de corrupció de l’assemblea de parlamentaris, ni del govern de la comunitat de Madrid conselleria d’esports inclosa. La lideresa Aguirre ha declinat fer declaracions.
El resultat de Chelsea, en canvi, en produir-se al darrer minut i després d’un arbitratge polèmic, ha indignat i de quina manera a tota la plana major de la Caverna. Dels “tres penaltis birló el árbitro a los ingleses” del Fabian Ortiz a l’as, passant pels vídeos de cinc (5) penals del mateix as, fins els ja 6 (sis) penals dels Manolos a la Cuatro, serien un exemple del cabreig que portaven. Cabreig compatible, malgrat tot, amb la “satisfacció” “orgull” i “alegria” per la classificació d’un equip espanyol per a la final de la Champions. I de traca la portada de Marca del dia després, protagonitzada pel Ramon Calderon “por robar la asamblea del Madrid” i dedicant un petit requadre a la victòria del Barça amb un titular que no deixa lloc a dubtes: “Superiniesta y el árbitro meten al Barça en la final de champions”. En resum: confirmació definitiva del Villarato i la constatació de la seva ramificació internacional. El Villareit traspassant les fronteres de la Península al servei de la causa culé i de l’independentisme català.Simultàniament, el director de Marca, Eduardo Inda, era el protagonista d’una conferència de premsa on reclamava (sense ironia) que “el forofisme no estigui als mitjans”. Més concretament, en el Foro de la Nueva Comunicación i amb presentació de Jota Pedro (el del corpinyo), Inda(100) assegurava que un dels objectius de Marca era el de “acabar con esa triste costumbre que impuso hace años una televisión autonómica de cuyo nombre no quiero acordarme: la de convertir a los profesionales de este negocio en hinchas puros y duros, ajenos a cualquier objetividad, imparcialidad o independiencia”.
I talment com afectats per la nova grip porquina, un delirant Roncero oink oink, amb perles com aquesta: ¿Y si este sábado gana el Madrid en Mestalla y el Villarreal derrota al Barça el domingo? Ojo… I el Relaño “negant” la teoria de la conspiració pro Barça de la Uefa i “culpant” directament al valent, agosarat i millor persona, el noruec Tom Henning Ovrebo, ja que segons el columnista de l’as “consiste en equivocarse como conviene” i clar, convenia equivocar-se a favor del Barça i la causa culé. I patètics els del Larguero i la seva enquesta sobre si els madridistes s’alegraven o no de la classificació del Barça per la final de Roma. I el de l’Almorena, que per senyoriu i elegància no podia despotricar d’un equip espanyol, descarregava tota la seva bilis contra el directiu de “las chaquetas horteras”, l’economista Xavier Sala i Martín, que dit sigui de passada (i al marge de valoracions sobre el neo liberalisme salvatge i/o l’intervencionisme Keynesià) té una filla model de bilingüisme: parla perfectament l’anglès i el català, com ha de ser.
Els resultats d’aquest cap de setmana amb el detallàs del Barça de no passar de l’empat davant del Vila-Real, ha provocar dues coses 1) allargar una mica més l’agonia merengue i 2) escoltar com els del Carrusel Deportivo i en especial el Tomás Guasch, celebraven –sense rubor ni vergonya- la lesió de l’Andrés Iniesta, la seva absència probable de la final de Roma i l’absència segura a la final de Copa. Final de Copa, on la extraordinària concentració de membres de la Casa Real d’una banda, presidents autonòmics d’una altra, i un públic majoritàriament desafecte, pot provocar un conflicte protocolari de considerables proporcions. Ja s’especula amb la renuncia a que sonin els himnes d’Espanya, els himnes de les dues Generalitats, ni tampoc l’himne d’Euskadi malgrat la novedosa i probable presència del recent elegit lehendakari López (…he dicho una y mil veces que no vamos a buscar acuerdos con un partido popular que lo único que sabe hacer en Euskadi es antinacionalismo y antisocialismo…23-02-2009), compañero del president Montilla i amigo del Gobierno amigo, i tot en favor -probablement- del pasadoble de major consens i líder indiscutible als rankings de la sgae, l’internacionalment conegut “Paquito el Chocolatero”.
I per arrodonir la setmana, podíem llegir -amb preocupació- com el buc insígnia del Grup Godotis, el diari monàrquic i no-nacionalista la Vanguardia, es despenjava fent aquesta vergonyosa i obscena proposició: “El Barça ha hecho méritos suficientes para ser nominado al Príncipe de Asturias”. La redacció de Rival Petit confia fermament que no prosperin iniciatives d’aquest tipus, ja que en cas que tiressin endavant, només contribuirien a embrutar i enllefiscar una de les millors temporades de la història del Barça.
Signat: Urdin-Gorria
Publicitat
imatge trobada aquí
Publicitat
