Abans d’entrar en matèria, deixeu-me fer uns breus, per anar fent boca…
Breu 1: Abans que res he de dir que no conec en Pere Pagès i que, bo i reconeixent-li la intenció, no comparteixo amb ell l’opinió que ens ofereix. En canvi sí que conec a la Mireia Prats i estic segur que si en Pere la conegués no hauria opinat com ho fa.
Breu 2: Tinc a la Mireia en un molt bon concepte professional i no tinc cap motiu per posar en dubte ni un bri d’això que diu. Ara bé, en aquest cas, no li acabo d’entendre el sentit del comentari. No sé per què me’l fa ni li acabo de veure la relació amb allò que dic. I la frase final “I jo no me’n vaig poder estar” no l’entenc. No et vas poder estar…de què?
Breu 3: Al Jordi li diria que estem força d’acord, tot i que m’esbiaixa una mica la lectura que em fa i que la conclusió final a la que arriba va directament en la línia oposada a la voluntat del meu article. Doncs no, amic Jordi. Et recomano a tu i a tots els que llenceu aquesta mena d’opinions generalistes, la lectura d’aquest article de Joan Ridao. Val la pena.
Breu 4: A en Carles Plaza deixeu-me dir-li-ho ben clar. Amic Carles, a tu, el meu article et pot semblar un auto massatge i tot allò que vulguis. Molt bé, no puc fer res al respecte de les teves apreciacions, naturalment, que per això són teves. O sigui que més val que deixem que els fets parlin i ja podrem llegir els teus comentaris al respecte. O potser no, qui sap? Perquè això de silenciar allò que pugui semblar positiu, malauradament, també passa massa sovint.
Breu 5: I al David…home!!! En David es mereix un plat a part. M’ha encantat el sarcasme fi que gasta. El trobo ajustat, educat i amb una càrrega de mala llet important (com la que ha de tenir tot sarcasme que es vulgui fer valer, tot sigui dit). Excel•lent.
Ara però, entro de ple….
Benvolgut David. Ja em perdonaràs que personalitzi en tu allò que vull dir, no és res personal, ja ho saps, però és que a bodes em convides i el teu comentari em va de perles.
No se m’escapa. Malgrat la cortesia de complicitat amb la que em cites, no se m’escapa gens el torpede que aprofites per llençar-me i que no és debades. Fiques al mateix sac una sèrie de conceptes pejoratius tipus “polítics pallassos”, “periodistes sálvame”, “aturats ganduls” o “coordinadors de districte amb anonimat de pandereta”, amb un darrer concepte que ni és innocent, ni és políticament neutre ni tant sols sembla gaire justificable. Perquè….a veure, quan dius “republicans donant el poder a UN Montilla”, per quina raó poses l’accent en la condició precisa de republicans i no en la d’esquerrans o d’independentistes? No serà per que en la condició d’esquerrans la ironia no quadra i en la condició d’independentistes es nota massa per on vas?.
M’explico: que un partit d’esquerres (ERC) doni suport a un candidat d’un altre partit d’esquerres (PSC) sembla més lògic que no pas si l’hagués donat a un partit de dretes (CiU), oi? Per tant, haver dit “uns esquerrans donant el poder a un Montilla”, no tindria ni gràcia ni sentit, no trobes?
Per una altra banda, haver dit “uns independentistes donant el poder a un Montilla” enfocava massa clarament l’eix nacional i t’ubicava clarament en un dels seus extrems. Per una altra banda, el recurs a la ironia et situava en el bàndol dels perjudicats d’aquest extrem. És a dir al costat de CiU. I això no pot ser! No fos cas que es lliguessin massa caps, oi?
“Republicans” semblava, a priori, més neutre, però no ho és. No ho és per que si ERC hagués donat o dóna en un futur el seu suport a CiU tornarà a entrar en contradicció una vegada més ( i aquesta vegada doblement) pel fet de donar el poder a uns monàrquics que, a més, són de dretes. Lleig, oi?
Com pots veure, jo també faig servir la ironia i l’exageració i ho faig per exemplificar que no es pot ser tan simplista a l’hora de fer anàlisis polítiques.
Però deixa’m que vagi una mica més enllà encara. Quan dius UN Montilla…exactament a què et refereixes? L’adjectivació del cognom a quina intenció respon?
Et proposo l’exercici de buscar-li sinònims possibles.
Com que ho contraposes al concepte de republicans, bé podria ser un monàrquic? Però…no cola.
Què doncs? un fatxa de dretes?….no, tampoc cola.
Potser un “polític pallasso”….psè…què vols que et digui, el pobre home no sembla que tingui gaire gràcia, oi que no?
Tampoc és, que jo sàpiga, un coordinador de districte. O sigui que potser et referies a un aturat gandul (que, per cert, el concepte té tela)…però vaja, diria que tampoc.
No serà que et referies a UN XARNEGO?
Potser tens raó i, en comptes de donar-los poder a aquests montilles (digue’ls xarnegos) i fer-los escorar, per la via de la responsabilitat, cap a una major implicació i integració nacional, seria millor donar-los directament pel cul i engegar-los de pet a la fàbrica i condemnar-los a l’ostracisme i a la marginalitat política i social. Potser així tindríem un País com “Déu mana” i amb les coses clares: Els catalans a una banda (la que mana) i els xarnegos a l’altra (la que ens puteja), tal com ha de ser.
És això el què volem? Ja sé que no. Sé que no és aquesta la teva guerra i vull creure que la teva manera de pensar no es correspon gens a la caricatura que en faig. Aleshores d’on surt aquesta ràbia tan visceral pel pacte tripartit? Per l’acció de govern? Au va! Per la pèrdua de poder d’una opció política que feia vint-i-quatre anys que era al poder? És això? Si és així, on és el sentit democràtic?
Aquesta mania persecutòria de l’entorn del nacionalisme català té una rel profunda, intrínseca d’una manera de ser: La base social que li dóna tan ample suport té un substrat sociològic molt lligat a les classes més o menys benestants del País i de la majoria d’una classe mitjana acomodada. Còmoda no només en l’aspecte econòmic sinó, sobretot, en l’aspecte “nacional”, que ha après a créixer i a desenvolupar-se gràcies al combat imaginari, incruent i remunerat amb un enemic-client ancestral. Incruent i remunerat per als de sempre, és clar, perquè l’enemic és cert i real i fa segles que nega i tenalla les nostres llibertats. Un enemic real que combat ferotgement qualsevol ínfula de resistència o d’afirmació nacional i que, quan ha hagut de repartir xarop de bastons, l’ha sabut administrar adequadament a qui més li convenia, sota la mirada absent i distretament còmplice dels Prohoms de la Terra, més atents als afers del patrimoni que no pas als de la Pàtria. Ara bé, això sí, quan el tràngol ja ha passat i les aigües (i els negocis) tornen la calma, llavors han sabut administrar bé el lament de les ploraneres i treure suc d’un victimisme altament productiu. En això sí que sempre han excel•lit.
En aquest context, qualsevol atac pervingut des de les bases populars, ni que sigui en l’intent de desfer aquest productiu statu quo, serà entès sempre com un atac a la pervivència d’un sistema que està en funcionament des de fa tres segles i que ha permès prosperar unes determinades capes de la societat catalana. I d’aquí en neix la sacralització del seny, elevat als altars del patriotisme de sardaneta i caramella a base de sacrificis de peix al cove.
Més enllà d’això hi ha la por. La por a haver d’exercir algun dia el dret a ser, i situar-se davant d’una urna, constitucional o no, per plantar cara al destí i haver de decidir entre el cor i la butxaca.
Abans d’arribar a això, a molta de gent d’aquest País, li va molt millor despotricar de les barretines calades i els pactes tavernaris, escampant la brama del revolucionari venut i proclamant la veritat de les essències pàtries que duen ben servades al bitlleter, entre la foto de la dona i l’estampa de la moreneta.
Ara però, mentre alguns només amaguen d’estirar de la manta i d’altres es dediquen a engegar ventiladors per empastifar amb la merda de la sospita a tota cuca vivent; mentre miren de justificar les injustificables accions dels qui havien estat o són els seus bastions i encara s’entossudeixen a mantenir persones imputades en causes greus de corrupció en llocs preeminents; mentre volen tapar les seves corrupteles i l’avara misèria dels quatre rals (o 40 milions, tant és!) fent córrer la brama del “tots són iguals”; mentre això fan, n’hi ha d’altres que prenem iniciatives legislatives com la Llei de Reforma del Finançament del Partits Polítics, que fem propostes d’acords per reduir les despeses electorals dels partits o impulsem la creació de l’Oficina Antifrau que d’altres veien tan supèrflua i fora de lloc.
A la trena n’hi ha uns quants. Alguns fan mal als ulls, és cert (i al carnet de militant encara més), però encara n’hi falta un munt. I n’hi ha de tots els colors, diuen. De tots? No! De tots els colors, no. I no vull dir amb això que a casa nostra no tinguem cap cuca podridora. Bé podria ser, és clar. Però pels fets (fets, amic Carles Plaza) es coneixen les persones i, també, les seves organitzacions.
A la vergonya d’uns fets assenyalo i a la honorabilitat d’uns altres fets em remeto.
La resta….punyetes!
