“La Justícia es un habit de l'ànima, que observant en l'interès comú atorga a cadascú la seva dignitat.”
Ciceró
Justícia. La justícia clama, implora neutralitat a tots aquells exaltats que s'atreveixen a defensar la dignitat de la seva voluntat col·lectiva. La justícia no pot esser qüestionada, no pot esser atacada, no pot esser coaccionada per tal banalitat com la llibertat d'expressió. La justícia, a la fi, no està en mans dels ciutadans, els quals han d'acatar sense possibilitat d'objectar. Tot emana de la justícia i només podem actuar, pensar i existir com aquesta ens permeti.
Justícia. Hi ha un corrent de pensament que no compren, o no vol comprendre, el que la justícia realment és. Aquest corrent de pensament, dominat per juristes, creu que allò dictat per llei és justícia. Creuen, doncs, que la justícia no és més que una altra branca burocratitzada de l'Estat. Aquests no entenen que primer existeix la justícia, després el dret, després les lleis concretes i per acabar els tribunals i els jutges.
El dret pot atacar a la justícia, pot esser un simple instrument de l'Estat per a reprimir i controlar a la població que es troba dins de les seves fronteres competencials.
La justícia és un dels conceptes que més llargament s'ha debatut durant la història del pensament, un concepte que abraça des de la concepció de Plató com a “harmonia social” passant per la “igualtat proporcional” d'Aristòtil que buscaria “donar a cada un el que és seu o li correspon” fins a “l'equitat” de John Rawls basada en els principis “d'igual llibertat, justa igualtat d'oportunitats i diferencia”.
Justícia. Al final les lleis només són simples paraules escrites per persones amb intencions concretes i condicionades per contexts canviants. Però la justícia, la justícia és el que està bé i el que no ho està. La justícia és la mateixa consciència humana. I no pot existir civilització sense una consciència pròpia. I què és, doncs, la consciència d'un home sinó una part de la consciència de tots els homes que hem viscut? Com defensaria Tomàs d'Aquino, com toquen els homes a Déu si no és a través de la seva consciència? No és la justícia la norma que regeix el regne de Déu, a la fi el model a seguir?
Justícia. La Comissió Permanent de la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya té raó en un punt: “Com a garant de la Justícia. Valor fundacional de l'Estat Constitucional, la seva acció requereix la confiança de la societat, d'on rau la seva legitimitat”.
Justícia. La legitimitat de les institucions (entre elles els tribunals) emana dels ciutadans. Tots els poders d'un Estat, d'entre ells la capacitat legislativa, el dret i la capacitat repressiva no són més que simples concessions de cada un dels individus lliures que cedeixen part de la seva llibertat per a organitzar-se com a comunitat. El problema, però, neix quan les institucions deixen de representar als seus ciutadans. Quan el contracte preexistent entre els ciutadans es trenca i una part vol constituir-se com a subjecte diferenciat, les lleis comunes ja no tenen validesa al perdre la legitimitat que una vegada havien tingut. D'aquesta forma tota aquella llei que els ciutadans ja no consideren justa i, per tant, atempti a part de la seva consciència col·lectiva, quedarà sense efecte i podrà ser qüestionada, atacada i fins i tot desobeïda quan els individus lliures constituïts com a nou col·lectiu així ho decideixin. I els seus representants públics, els quals tenen legitimitat al ser els elegits per la col·lectivitat, tenen tot el dret a erigir-se com els defensors de la dignitat de tots i cada un dels ciutadans.
Justícia. Així doncs, i citant al President Mas, imputat per posar urnes: “amunt i crits”. Que aquest cop no ens callin, demostrem que les seves lleis ja no són les nostres.
