(Article publicat a El Punt el 02-Nov-10)
A l’àmbit de les nostres experiències personals, tots ens hem trobat amb tot el ventall possible d’intel•ligències emocionals i de capacitat d’empatia. Així, a un extrem, ens hem trobat aquelles persones que estan sempre pendents de com es troben les persones del seu entorn i reaccionen a allò que les pugui estar molestant o incomodant abans de que això arribi a representar ni tant sols un mínim problema. Són els veritables àngels de la guarda de les relacions socials. A l’altre extrem, tot passant per tots els matisos intermedis, hi trobem aquelles persones que, talment com si tinguessin la pell tan dura com la d’un elefant, són completament insensibles al que passa al seu voltant. A aquestes darreres, per tant sols aconseguir que se n’adonin de que hi ha quelcom que requereix la seva atenció, cal donar-els-hi l’equivalent d’un cop de mall, cosa que desmuntaria a la majoria de persones, però que, per a ells, és l’estímul mínim requerit.
En aquesta classificació, clarament, els nostres polítics cauen en la categoria de pell d’elefant car, a pesar de que, per exemple, periòdicament reciten les lletanies rituals de que cal combatre la desafecció i l’abstenció, en realitat, sempre continuen impertèrrits amb les mateixes pràctiques que han conduit a la situació actual. Per exemple, davant de la sentència sobre l’escarransit estatut aprovat al referèndum, cal recordar que la primera iniciativa d’alta volada i d’ambició de la majoria dels grups va ser de mirar de maniobrar per tal de que la sentència es publiqués després de les eleccions, no fos cas que l’aviram s’esvalotés, i algú hi prengués mal. Un cop això no va ser possible i la sentència es va fer pública, les propostes que han formulat ens fan pensar que ens prenen literalment per discapacitats. Repassem-les.
En Mas proposa un concert: el mateix senyor que unilateralment va decidir convertir l’estatut aprovat pel parlament en una caricatura, a canvi d’una simple foto, ara ens proposa un objectiu molt més ambiciós. Abans no pogué simplement mantenir la dignitat quan tenia tot un parlament i un país al darrera, i ara ens diu que cal treballar per un objectiu molt més ambiciós? I si per un miracle hi arribéssim, per quin motiu hauríem de creure que no ens tornaria a aixecar la camisa? ERC ens proposa la desobediència civil: això si, mentre ells mantenen els càrrecs i no en dimiteixen. En Montilla ens proposa recuperar l’estatutet: si aquest és l’objectiu, qui el privava de fer una pressió real i efectiva amb els 25 diputats del PSC al Parlament de Madrid quan tocava? A casa meva, d’això se’n diuen paraules, i no fets. Finalment Iniciativa ens proposa un referèndum per aprovar o rebutjar l’estatut post-sentència: L’estat espanyol l’autoritzarà aquest referèndum? I sinó, l’organitzarem clandestinament? I un cop rebutjat l’estatut, què proposen fer? Un altre estatut? Cap d’aquestes propostes és executable a la pràctica ni per aproximació, i a la vista de les seves actuacions fins a dia d’avui, ni per convicció, i fa gairebé patir que ens les facin amb tota solemnitat.
Sempre és difícil efectuar pronòstics, però n’ha ha un que es pot fer amb tota seguretat: si el Parlament que surt de les properes eleccions no presenta canvis importants, podem estar segurs de que tot continuarà com fins ara. Atès que la pràctica mostra que els nostres polítics pertanyen al col•lectiu de pell paquidèrmica, l’única cosa que els faria reaccionar, seria l’equivalent al cop de mall de que la composició del parlament canviés substancialment i molts d’ells perdessin aquesta menjadora i totes les que d’ella se’n deriven.
Afortunadament, a les properes eleccions hi ha opcions clarament independentistes que, malgrat no tenir malauradament opcions de guanyar, si que poden sacsejar molt notablement l’status quo. Si vols que els nostres polítics se n’adonin realment de la teva indignació, a les properes eleccions, el teu vot és el teu mall.
