Si Isop hagués estat català i el procés li hagués estat contemporani, segurament hagués escrit una faula de l'anècdota que s'ha produït avui al Mobile World Congress, on hem pogut veure el príncep Felip exercint tasques protocol·làries. Lluny de les formes de cortesia reial de l'època medieval, on els súbdits es postraven als peus dels membres de la família reial, els reverenciaven i els besaven la mà en senyal directe de vassallatge; avui en dia els membres de la família reial actuen com caps d'Estat més democràtics, allà on la democràcia s'hi ha sobreposat. Així avui els veiem donar la mà al seu interlocutor com qualsevol altra persona.
Donar la mà a un príncep al qual hem despullat de la part divina, serà més o menys educat, però en qualsevol cas, el gest de l’empresari català, Àlex Fenoll, evitant donar la mà al príncep Felip dues vegades és molt compromès. Sí, podem arribar a acceptar allò de que si no li anava a donar la mà, que no s’hi posés, i tot allò del minut de glòria. Ja se sap que els catalans tenim tendència a perdre el temps discutint més per la forma que pel fons; senyal que som un poble educat. Potser de vegades massa i tot. Fenoll ha negat al príncep d’Espanya la mà que li oferia argüint que fins que no ens deixin fer la consulta, no la hi pensava acceptar. Felip contra tot pronòstic, ha fet un segon intent, i li ha demanat ni que fos per “educació” que li acceptés la mà; un argument ben similar al dels castellanoparlants que esperen que sí o sí que els responguis en castellà “per educació”. Tinguin en compte que es tracta d’un deix cultural inconscient del passat, quan el castellà ostentava una supremacia obtinguda per les armes i la prohibició del català.
Tornant a l’assumpte, la situació ha esdevingut molt incòmode, i per un moment semblava que el fill del rei imposaria la seva condició. Ho ha intentat, i de forma molt educada, sense èxit. En certa manera, el príncep ha intentat intimidar l’empresari, en el seu segon intent de donar-li la mà, convidant-lo a entendre que no és el mateix que algú et demani aquesta educació, que ho faci un príncep. Deixant de banda la discussió sobre si era o no educat rebutjar-li la mà al futur rei, qui juga de forma molt més barroera a intimidar-nos és la resta de l’aparell estatal. I de moment estan jugant força bé la carta que toca l’únic punt feble del procés independentista: la pertinença a la Unió Europea.
Ara que vénen eleccions europees, i veiem desfilar un munt de candidats a ocupar càrrecs continentals, Espanya aprofita per treure’n profit. Ha estat el cas de la comentada visita de Viviane Reding a Barcelona. D’ençà de l’anunci de la data i la pregunta, hem captat certes novetats en el discurs dels dirigents europeus. Reding ha parlat de la necessitat del diàleg sense límits, interpel·lant d’igual manera les dues parts implicades. És a dir, que hi hagi una negociació. Europa segueix encasellada esperant més esdeveniments, però conscient que Catalunya es troba en ple compte enrere fins el novembre. La resposta que li ha ofert el president Mas, ha estat la de presentar Catalunya com una gran aliada per Europa. Una proposició molt amable que Reding s’haurà d’anotar, per quan arribi el moment.
A data d’avui, Catalunya ha guanyat tots els fronts de la batalla de manera absolutament pacífica i democràtica, menys un: el de la UE, com abans dèiem. Espanya morirà d’èxtasi per aguantar el rei damunt el tauler amb l’únic argument feridor. Però crec que és un bon moment per recordar que aquest és un debat trampa, i que no fem cas als polítics que s’aniran passejant durant els propers mesos fins el 25 de maig, dient que Catalunya no formarà part de la UE, o tot el contrari. Hi haurà opinions per a tots els gustos i colors, de ben segur. I perquè no n’hem de fer cas? Perquè com dèiem, el debat és sempre interessat. La qüestió hauria de ser més aviat si nosaltres serem capaços de decidir si realment ens convé o volem ser a la Unió Europea. En aquest sentit jo sempre he defensat la situació dels països de l’EFTA per a Catalunya. El parany està tant clar com la solució, doncs: cal que per vèncer en aquest front també, hi veiem més enllà i recordem el perquè hem iniciat aquest procés: volem ser i decidir com qualsevol altre país del món. I per això ens cal un Estat propi, i no un que ens va en contra.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
