Digueu-me mal pensat, però així que vaig escoltar al president Mas reclamant estructures d’estat just quan feia la valoració de la manifestació més multitudinària mai vista a casa nostra, no vaig poder evitar pensar que potser ens estava encolomant el nou mantra que haurà de substituir el mantra del pacte fiscal tan bon punt se’n certifiqui la seva defunció. Ja coneixem l’especialitat dels convergents: peix al cove, això no toca, transició variable, geometria nacional, morralla al cove i, finalment… tachan, tachan, donde esta la bolita: estructures d’estat. Haig de reconèixer però, que he quedat bastant sorprès de les primeres declaracions d’en Mas i molt sorprès del seu discurs a Madrid a los desayunos del Foro Nueva Economia. Un Mas sense pels a la llengua. Un Mas que semblava tenir molt assumit el discurs. Ja sigui empès per l’onada independentista que ha passat per sobre del pacte fiscal o ja sigui per trobar-se entre l’espasa i la paret i/o contra les cordes, tan per via institucional amb el col·lapse i bancarrota de la Generalitat com per via judicial amb la història interminable del tito Millet, les ITV o el que vagi sortint. I si a sobre hi afegim una militància convençuda que s’ha acabat això de fer la puta i la ramoneta, doncs…a bodes em convides. Un salt endavant de Convergència impensable fa quatre dies. From lost to the river.
El lema inequívocament independentista, CATALUNYA, NOU ESTAT D’EUROPA, incomodava a més d’un i més de quatre, però les previsions de que la manifestació podia tenir un èxit aclaparador va fer saltar les estratègies inicials de totes les cúpules. La convergent amb l’espectacle de la lisensiada Ortega i el show de si hi anem o no hi anem, o si hi vaig amb cos i ànima o només espiritualment. La cúpula godòtica promocionant la bandera europea. La blaugrana i el president Rosell fent el ridícul més espantós. Les cúpules sindicals demanant tímidament avançar en majors cotes d’autogovern, la cúpula de la federació catalana del Psoe del PSC… corramos un estúpido velo, de les del PP o Ciutadans, ni parlar-ne, i la cúpula d’Unió, amb l’anunci de que Mn Duran, el timbaler del Palace, assistiria a la manifestació, avançava per l’esquerra a Convergència i deixava descol·locat al personal, president Mas inclòs. Un sorprenent Duran que després de la Diada i via l’epístola setmanal dirigida als seus deixebles es mostrava partidari de l’estat propi. Amb una petita -o gran- condició: la cohesió social. Ja tenim, doncs, un altre mantra. Dos mantres, dos. Estructures d’estat i cohesió social. Al lloru!
Un punt i apart mereix el nostru president Sandrusku que un cop més s’ha vist superat pels esdeveniments. Sense criteri propi i sempre a remolc. Un president que ha demostrat no estar a l’alçada de la institució que representa. Amb el xou de la samarreta-senyera a manera de contra programació. Assistint a títol personal i amb guardaespatlles del club. Un Rosell de vergonya aliena que en qüestió d’hores va passar de ser elogiat per la caverna amb titulars com ara El Barça da la espalda al gentucismo separatista a ser vilipendiat amb titulars com aquest altre El separatista Rosell quiere que el Barça siga en la Liga española en una Catalunya independiente. Aquesta era la resposta del nostru president a la gran i recurrent pregunta sobre quina lliga jugaria el Barça? No cal perdre ni un minut ni preocupar-se per la resposta. N’hi ha tantes com vulgueu. Qui s’hauria de preocupar són els espanyols i preguntar-se quina lliga jugaria el Maligne i companyia quan el Barça no jugui la lliga espanyola. I si encara teniu dubtes us convido a llegir aquest extraordinari article ¿Y contra quién jugaria el Barça? d’en Jan Urban -alter ego del camarada Ròdia– a l’enyorat bloc Territorio Polaco.
Ara m’adono que he passat per alt la cúpula d’Iniciativa. Bé, afegir doncs que és d’agrair que comencin a obrir els ulls. Fins i tot el Joan Herrera sembla que hauria penjat la bici i abraçat la causa independentista. Això sí, amb un petit matís, sempre que ho vulgui un pírric 80% dels catalans. Una minúcia de res. Amb un percentatge com aquest no caldrà que els ciudadanos de ciutadans ni el president de l’Hospi invoquin els tancs de la Brunete-Brunete, ni que els espanyols els calgui organitzar un referèndum per decidir per nosaltres. No sabem si en Joan Herrera votaria sí en un referèndum, però no tenim cap dubte de què votaria el president Rosell i d’altres personatges vistos a la manifestació. Tampoc cal preocupar-se, doncs tots tenim algun conegut, amic o familiar independentista que no va poder assistir a la manifestació i que compensarien amb escreix als que sí hi eren atenent a interessos inconfessables.
Després de l’èxit de la Diada s’obre un horitzó d’esperança però també de dificultats. Els aiatol·làs del constitucionalisme no es quedaran de braços plegats i desencadenaran una ofensiva que no podem ni imaginar-nos. Un dels seus màxims exponents, Pedro Jota el del corpinyo, ja ha donat el tret de sortida recordant l’article 155 de la constitució, el títol vuitè i la necessitat de posar al dia l’exèrcit. Nosaltres ni cas, doncs aquesta no és la nostra lluita. Per la força sempre guanyen el més forts. I la força dels tancs és el seu únic argument. Tots els altres arguments estan al nostre favor. El sociòleg Manuel Castells a Catalunya ¿revolución tranquila? ens explica com la revolució nacional de Catalunya serà pacífica o no serà i que aquesta revolució no implica violència. Mas convocará elecciones que consagrarán la desaparición de un PSC que ya no tiene C y dejará al PP atrincherado en un reducto españolista con horizonte de extinción generacional. Un article de recomanada lectura i de recuperació de l’optimisme cada vegada que hàgim de sentir als talibans de l’unionisme avisant-nos -pel nostre bé- de com totes les plagues ens cauran al damunt si aconseguim la independència. Recorreran a tot i al que faci falta. Aquest passat cap de setmana hem pogut veure, per exemple, com el Real Maligne ja disputava el seu partit de lliga contra el Sevilla amb l’uniforme de la Guardia Civil.
Suposo que ja us haureu adonat del meu escepticisme i desconfiança en vers aquells que sobtadament s’han trobat al davant d’aquesta imparable marea independentista i que no fa ni quatre dies tan sols aspiraven a un pacte fiscal en la línia del concert basc. En fi, tampoc cal posar-se tiquis-miquis. Si en una cosa podem estar tots d’acord és que sense els vots dels actuals votants convergents difícilment es pot guanyar un referèndum. Així doncs, siguin benvinguts a la causa tots els neoindependentistes. Siguin convergents o siguin el que siguin.
Finalment faig meves les paraules de la presidenta de l’ANC i declaro solemnement que estaré al costat del president Mas si fa passos inequívocs cap a la independència, però també vull recordar que l’expressió màxima del puta-ramonetisme no és altra, precisament, que l’obtenció del pacte fiscal.
Molt oju i que no ens embauquin!
Visca el Barça!
España uniforme vs España asimilada
