Dilluns, 25 de maig de 2020 - Edició 669
La República

El Segador

Avui, mentre enraonen sobre les darreres enquestes que s’han publicat i de les quals els va parlar ahir en Guifré, permetin-me que els acosti el testimoni més personal d’allò que […]

El Dietari del Procés
El Dietari del Procés 07/12/2014

Avui, mentre enraonen sobre les darreres enquestes que s’han publicat i de les quals els va parlar ahir en Guifré, permetin-me que els acosti el testimoni més personal d’allò que percebo al carrer.
 

Aquesta setmana el president Mas ha anat a veure el musical del programa Polònia, a títol personal. D’aquesta visita cultural n’ha transcendit que quan va entrar al teatre, el públic es va bolcar a crits d’independència. Durant la conferència d’Oriol Junqueras, el moment que va arrencar més passions fou el clam independentista que es va sentir quan es va donar la mà amb Artur Mas.
 

Com bé saben i aquí hem testimoniat, al Camp Nou s’ha instal·lat la tradició de cridar independència el minut 17:14. També ens vam fer ressò quan aquesta situació es va produir al Palau de la Música, o a l’Olímpic de Badalona. Quan les generacions futures s’interessin per saber realment si la gent tenia il·lusió per esdevenir independents, que sàpiguen que, com passà a principis del segle XX, Catalunya estava abocada en la defensa de les seves llibertats, que no era el somni d’un boig o l’invent d’una televisió com es pensen a Espanya.
 

A principis del segle XX, Els Segadors s’erigien oficiosament com l’himne de Catalunya. Les cròniques del moment, recollides de forma impecable per l’investigador Pere Anguera en el llibre “Els Segadors. Com es crea un himne”. Els actes cloïen tots amb diverses repeticions dels Segadors, situat a l’altura de la Marsellesa. Orfeons i corals, actuaven pels pobles i la gent els reclamava una vegada i una altra que cantessin Els Segadors, retronant solemne. Fins i tot es donava el cas de com trens aturant-se a cada parada eren ovacionats amb aquell cant patriòtic, un cant que esdevindria novament un símbol de lluita contra la dictadura de Primo de Rivera.
 

Quan la Generalitat republicana va arribar, va intentar canviar oficiosament aquell himne patriòtic. Massa tard, però. Sagarra i Vives van compondre el Cant del Poble, però la nit de l’estrena, part del públic reclamà debades i a crits Els Segadors. La proposta de canvi fracassà, òbviament. Avui, els crits patriòtics d’independència ressonen per cadascun dels indrets del país com ho féu l’actual Himne Nacional de Catalunya, de manera que se’m fa inevitable evocar aquell moment en el qual Catalunya va voler ser i no va poder. M’emociona poder sentir ni que sigui llunyanament la passió èpica que van forjar els nostres avantpassats fa cent anys. És hora d’acomplir el seu, i el nostre somni.
 

Jo no crec que la preocupació real dels que defensen la llista única de manera tant abrandada sigui la llista en sí mateixa (perquè les enquestes apunten a que la llista única sumaria menys), tant com preservar la figura del president. Artur Mas, com podria haver-li tocat a Oriol Junqueras o a David Fernández si haguessin ocupat el càrrec en aquest moment, ha esdevingut un símbol des de que va convocar la consulta i, malgrat el TC, va acabar posant les urnes. El desafiament. Això la gent i les enquestes li ho valoren de forma justa.
 

Mas ha sabut finalment canalitzar l’anhel des d’una posició de partida molt allunyada, la CiU de Pujol, i és important que preservem el potencial i el bagatge que ha adquirit, perquè en el vaixell cap a Ítaca, ningú no sobra, i menys, l’actual president de la Generalitat; fílies polítiques a banda. Les enquestes semblen reforçar la tesi de Junqueras i més si ell en surt perdent, així que ara ja només cal concentrar tots els esforços en aconseguir que pactin un full de ruta plausible i fer el pas definitiu cap a la independència.

Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari 2014

Relacionats