Divendres, 18 de juny de 2021 - Edició 1058
La República

El Repicar dels Gongs

Varen tornar a sonar les campanes a modus de gong a Hiroshima a la mateixa hora en que va caure la primera bomba atòmica, acabant amb la vida de sobte […]

Ferran Latorre
Ferran Latorre 09/08/2010

Varen tornar a sonar les campanes a modus de gong a Hiroshima a la mateixa hora en que va caure la primera bomba atòmica, acabant amb la vida de sobte de mes de 140.000 japonesos. Tres dies mes tard a Nagasaki va fer el mateix sent ella de menys potencial, la segona i ultima per ara sobre la terra. Va ser el punt d’inflexio i ajuntant-l’hi el dia-D, per acabar definitivament amb la Segona Guerra Mundial. Son 65 anys els que han passat d’aquell fet, però aquesta vegada el ambaixador nordamerica John Roos ha estat present a la fita. Les guerres son horrendes i catastròfiques per la humanitat, amb aixo crec que hi estarem tots d’acord, però, en l’editorial de fa 3 dies del diari El Punt (Suposo que a l’Avui dirian el mateix: Ja m’enteneu!) tenen la barra que queixar-se i dir que va ser una barbàrie. Si que ho va ser, esclar, però gracies a aixo, avui no som alemanys. A mes, ningú a de posar en dubte res del que va succeir i atacar al pilot, creador de la bomba o planificadors estratègics militars o que els americans tenen poc respecte o no estan pas dolguts per la seva historia, per haver-ne creat tal arma de destrucció a nivell orgànic. Cal recordar que gracies a Pearl Harbor, els americans van entendre que l’enemic comú, no eren els soviètics, llegiu-n’he Comunisme, sinó el Tercer Reich i tots els seus al.liats. Que sinó hagués estat pels anglesos, francesos i americans a dia d’avui si que hi hauria un himne comú a Europa i no la versió de Miguel Rios. Potser al llarg dels anys ja no seriem com varen voler els alemanys i no canviaríem gaire de com som a l’actualitat, però diferent si que ho seriem. Les Espanyes com Itàlia era l’ultim bastió per conquerir, ja que el “Chaplin” Alemany ho volia tot i solament eren aquests un ultim escull polític a saltar. A dia d’avui el Japó encara es una potencia mundial (La Xina, ja es la primera i aixo que no es “Capitalista”, alguns diran que n’es el reformisme modern del comunisme…Jo, mes be en dic la fi d’un model tristament obsolet) i va saber aixecar-se’n i seguir endavant sense fissures i sense cap rancor. Molts hi haurien de veure-hi un mirall en aixo i reflectir-ho en als seus propis, amb aixo, vull dir que l’historia es historia. I si val caldre que dues bombes atòmiques caiguessin a la terra, encara que amb una, ja es va demostrar que es podia fer, benvingut sigui, a pesar de les víctimes i, els posteriors efectes secundaris desconeguts aleshores, però, mes val que hi passes, per a que mai calgui que en caigui ni una mes.