La previsible sentència del Tribunal Constitucional, sigui quan sigui, ens situa en un nou estadi que tanca definitivament amb l’etapa autonomista i obre el proper cicle. Un cicle que va començar un 13 de setembre a Arenys de Munt i que tindrà el seu moment culminant amb la celebració d’un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Aquesta és la nova fita que Joan Puigcercós ha posat a l’agenda política del país aquest cap de setmana.
Perquè és Esquerra qui fixa un nou objectiu? Durant els darrers anys ha estat Esquerra qui ha marcat l’agenda política del país. Un fet que des d’alguns sectors sociovergents s’ha volgut minimitzar, tot argumentant que mentre Esquerra guanyava batalles ideològiques anava perdent suports. Però mentre les eleccions no corroborin aquestes previsions interessades, tothom reconeix que Esquerra ha sabut interpretar millor que ningú els anhels de la ciutadania i que és capaç de fixar els objectius polítics amb anterioritat a la resta de partits. Per aquesta raó, davant la propera cita electoral, Esquerra ha mogut peça tot fixant l’exercici del dret a decidir com el nou objectiu de l’agenda.
Perquè ara i no fa quatre anys? Si fem memòria, veurem com el 2006 sortíem d’un referèndum on, malgrat la nostra opinió, la majoria de la població de Catalunya va ratificar la proposta d’Estatut retallat acordat per Artur Mas i José Luís Rodríguez Zapatero. En aquell moment calia desplegar l’Estatut, i aquest era el tema central de l’agenda política catalana. Però en aquests quatre anys tot ha canviat. El desgast que va comportar el debat sobre el sistema de finançament de la Generalitat, la gasiveria de l’Estat a l’hora de realitzar els traspassos pendents, i el llarg calvari que ha provocat i està provocant encara l’esperada sentència del Tribunal Constitucional han afectat greument la confiança de la gent en el procés estatutari. El temps ens ha acabat donant la raó. I enmig d’aquesta desafecció, l’eclosió de les consultes ciutadanes sobre la independència de Catalunya han reactivat una ciutadania cansada d’esperar que Madrid compleixi els acords.
Perquè una Llei de consultes? Si havíem d’actualitzar l’agenda, calia articular un instrument que ens permetés forçar els canvis necessaris utilitzant l’actual marc legal. La Llei de consultes populars per la via de referèndum aprovada al Parlament de Catalunya, permet l’organització d’un referèndum que, entre d’altres opcions, demani a la ciutadania de Catalunya si està d’acord amb que el Govern promogui els canvis legals necessaris perquè Catalunya esdevingui un Estat independent en el marc de la Unió Europea. Una pregunta basada en les competències que té el Parlament de Catalunya en sol·licitar una reforma constitucional i que no pugui ser rebutjada a tràmit.
Quin seria el millor moment per iniciar la tramitació del referèndum? Durant la propera legislatura, ja que l’actual encara té suficients temes pendents per dedicar les nostres energies com són la Llei d’Acollida, la Llei del Cinema o la Llei de Vegueries, entre d’altres. Són lleis que ja s’estan tramitant al Parlament de Catalunya, que cal aprovar abans de que s’acabi la legislatura, i que també formen part de l’agenda política que ha fixat Esquerra durant els darrers anys.
Perquè no ho fem abans? Potser algú voldria que Esquerra es precipités en la tramitació de la consulta durant aquesta legislatura. Algú que ha donat el Govern per acabat i que demana eleccions anticipades dia si, dia també. No hem de caure en aquest parany. Ni la tramitació de la consulta formava part de l’Acord d’Entesa Nacional pel Progrés, ni l’actual escenari preelectoral facilita la tramitació amb els terminis que preveu la llei. Avui no existeix una majoria al Parlament de Catalunya favorable a la realització del referèndum, comha demostrat CiU votant en contra de la Llei de consultes amb el PP. I no es pot demanar al Govern que cremi etapes a marxes forçades mentre CiU posa pals a les rodes contínuament.
Quina serà la clau de l’èxit? Perquè es pugui celebrar el referèndum primer cal garantir una majoria favorable a la seva celebració al Parlament de Catalunya. Dir una altra cosa seria enganyar a la gent. I per evitar que la Mesa del Parlament rebutgi la tramitació d’una iniciativa sobre el futur de Catalunya, cal actuar amb intel·ligència i preparar bé la consulta, amb el temps i rigor necessaris. Per fer-ho haurem de sumar moltes complicitats amb la voluntat d’aconseguir el màxim consens possible i avançar amb fermesa.
Quan posem fil a l’agulla? Un cop celebrades les properes onades de consultes locals per la independència, caldrà iniciar el procés per promoure un referèndum sobre el futur de Catalunya mitjançant tots i cadascun dels procediments que preveu la Llei de consultes i a formalitzar-los durant la propera legislatura: ja sigui impulsant la iniciativa popular, ja sigui mobilitzant els ajuntaments catalans per activar la iniciativa municipal, ja sigui a proposta del proper govern de la Generalitat.
Quin ha de ser el primer pas? Cal configurar un equip promotor per a l’exercici del dret a decidir, format per una pluralitat d’agents socials, polítics i econòmics, així com les entitats locals organitzadores de consultes per la independència, que es comprometin a treballar per la celebració d’un referèndum per la sobirania quan finalitzi el procés de consultes ciutadanes i s’hagin realitzat les properes convocatòries electorals autonòmiques i municipals. Però perquè això sigui possible, caldrà actuar amb generositat: és hora de sumar i no de restar.
Ara només cal preguntar-se: qui s’oposarà a l’exercici del dret a decidir?
