En un país tan desestructurat com el nostre la principal dificultat que impedeix crear ocupació no és el model laboral sinó el, malgirbat, model econòmic. En un país tan desmanegat com el nostre ( en què resta tan abandonada la recerca, la formació i el coneixement de llengües) resulta difícil pensar que rebaixant les indemnitzacions per acomiadament aconseguirem augmentar la competitivitat i situar la taxa d’atur en uns , raonables, paràmetres mitjans europeus . I això sense el més important : un marc català de relacions laborals .
Per altra banda, ara i aquí tenim una part de la població – molt abandonada i marginada- que són els aturats majors de 45 anys i que sembla que en aquest debat sobre la reforma laboral no existeixen . Aquest porció de població pateix el greu risc social de no poder treballar (gairebé mai) perquè els directius i caps de personal de les empreses privades els consideren “vells i caducats”; però, per contra, segons les lleis vigents es troben molt lluny, temporalment parlant, de la jubilació. A més a més, cada dia que passa se’ls hi degrada enormement la futura pensió.
