Dilluns, 27 de setembre de 2021 - Edició 1159
La República

El Pere de Terrassa i la llibertat d’expressió

    Aquest és un article que m’ha costat molt decidir si l’havia d’escriure o no. Davant una crítica no argumentada, sembla que és millor callar i no dir res, no […]

Joan Lladonet
Joan Lladonet 17/01/2012

    Aquest és un article que m’ha costat molt decidir si l’havia d’escriure o no. Davant una crítica no argumentada, sembla que és millor callar i no dir res, no fer-ne cas, però el meu esperit de diàleg i d’aclarir els dubtes, pensar que hi pugui haver més gent que pensi el mateix, presentar una contestació a un escrit amb utilització d’arguments, el fet d’esser persones que se suposa que volen arribar a una entesa i la llibertat d’expressió i de recepció, m’han convençut que podia contestar, a més d’agrair a aquesta persona que m’hagués donat substància per al present article.

    No puc continuar sense agrair als lectors i lectores que han sortit en la meva defensa i en la d’aquests i d’altres articles, que hagin volgut dedicar uns minuts a reflexionar i a dir el que pensaven enfront de la crítica negativa de la persona esmentada. Així que moltes de gràcies, són molts reconfortants les vostres paraules i m’animen a continuar escrivint sobre aquest i altres temes, com sempre he fet.

    Començaré a contestar al Pere, de Terrassa, que va fer un comentari a l’article anterior Autoodi i lleialtat lingüística. El Pere em demana “si no estic obsessionat amb l’idioma, en concret amb l’espanyol.” Li contest que no estic obsessionat en absolut amb aquest idioma, l’únic que faig és intentar viure a un indret, a un país, a una nació, on em pugui desenvolupar amb la meva llengua, la llengua catalana i per tot trob obstacles, impediments, conflictes, acusacions. Dins casa meva, a moltes parts no em deixen parlar amb la meva llengua, el Govern de la regió intenta desmuntar totes les lleis que hi havia que protegien la meva llengua, per deixar-la desvalguda i esmicolar-la. L’únic que faig és denunciar-ho i escriure tots quants obstacles em posen els espanyols o els venuts als espanyols; conec la llengua espanyola i n’estic ben content, però és una segona llengua.

    Em diu “que cadascú parli l’idioma que vulgui: Rafa Nadal, Jorge Lorenzo, Gasol, Serrat, etc.”A l’article només vaig esmentar Rafa Nadal i Josep Guardiola i l’únic que vaig dir és que Josep Guardiola es comporta com qualsevol persona del món, utilitzant la seva llengua, la llengua catalana, allà on sigui i que Rafa Nadal l’amaga, a la seva llengua, la llengua catalana, i impedeix que els seus companys la parlin. I això està estudiat i es denomina autoodi. Que jo no sé si parla l’idioma que vol, sinó el que li han imposat, i que no hi ha cap esportista espanyol de la seva categoria o un poc inferior que s’equivoqui de llengua. Sempre s’equivoquen els mateixos. El Pere de Terrassa sap que quan es troba un catalanoparlant i un castellanoparlant i es posen a parlar, només n’hi sol haver un que s’equivoca de llengua.

    Em demana a veure “qui em crec que som per decidir l’idioma que un vol parlar.” Jo no he decidit mai l’idioma que han de parlar els altres. Només advertesc del que passa, que totes les persones dels pobles no colonitzats del món parlen la seva llengua, menys els colonitzats, com nosaltres, i ho explic, per si quedàs qualcú que encara no ho sabés, però no decidesc res de l’altra gent.

    Després, en Pere, m’escriu les paraules següents, a les quals he fet una petita correcció, supòs que no em renyarà per haver-ho fet: “Aquí l’únic que té odi ets tu i els que pensen com tu i ho demostres amb tots els teus escrits repetint sempre el mateix tema.” El meu argument sobre aquesta afirmació que ha fet és que el desafiï que em trobi una sola paraula d’odi contra ningú, ni contra cap llengua en els més de 180 escrits que hi ha publicats en aquest blog, en el qual també es tracta l’economia, la religió, la política, etc., encara que té raó, la matèria més abundant és sobre la llengua, perquè és el senyal d’identitat més important que tenim com a poble i que és contínuament atacat. El dia que ens deixin que la llengua catalana estigui completament normalitzada, no en parlaré mai més.

     Ara copiaré el darrer fragment i ho faré sense corregir res, tal i com el va escriure, sense odi i sense rancor: “Gaudeix de la vida que només es viu una vegada i ha tu en concret cada dia que passa et queda menys”. D’acord Pere, sé que em coneixes, que em veus cada dia com visc, que hem fet feina plegats i saps com m’ho pas a la vida. T’he de dir que ara gaudesc molt escrivint aquesta contestació i estic content que tu gaudeixis, com se suposa, de la teva vida. Et desig una llarga existència amb gran fruïció. Si has volgut dir-me que cada dia que visc em queda un dia menys de vida, t’ho agraesc, perquè ja no me’n recordava. Si has volgut dir que som vell i que tu ets jove. Sí, com dic al blog, vaig néixer l’any 1943. És molt fàcil calcular la meva edat i estic preparat per a fer l’últim viatge, però mentre tingui salut i vida seguiré denunciant totes les malifetes que ens facin com a poble diferent del que ens continua colonitzant. Així com jo tinc, encara, llibertat d’expressar-me, tu tens llibertat de no llegir-me. Salut, Pere de Terrassa!