Tinc la franca sensació que Convergència i Unió encara no és conscient que estem en guerra, no capissen que qualsevol relliscada és munició per a l'enemic, no han interioritzat que l'autonomisme ha petat pels aires i que el que està en joc és la supervivència d'una nació. Crec que encara viuen en estat de xoc pel fet que aquella Catalunya domesticada i tòtila que ells gestionaven com si fos el seu colmado s'ha fet fonedissa. Esclar que no podem oblidar que el que és veritablement sorprenent, fins ara, és aquest celebrat gir sobiranista seu. Un reacció intel·ligent, que a diferència dels errants socialistes catalans, ells sí han efectuat col·locant-se al centre del debat polític a Catalunya. Un fet certament inesperat venint d'on venen, però que sempre he considerat com a encertat i essencial per a procés d'alliberament nacional.
Dit això, no descobrirem la sopa d'all si dic que a can convergent hi ha nervis i sobretot vertigen. El procés que el president Mas ha encetat amb l'ajuda del principal partit a l'oposició està fent que l'establishment autonomista, una espècie carronyera i acomodatícia, comenci a patir seriosament de mal d'estómac. Mai el 'pont aeri' i els gossets de Godó (per cert, m'han dit que el fill del Javier ja comença a torçar el coll també), havien estat tan incòmodes com fins ara i havien notat com tot el seu món té el perill real de desaparèixer. I no és per menys, perquè la voluntat fins ara del president Mas és inalterable malgrat algunes reaccions d'algun conseller, més pròpies de l'infantilisme polític que d'un alt càrrec del Govern. No podem criticar cert independetisme de taverna i alhora mostrar aquest lamentable joc de declaracions i contradeclaracions entre càrrecs de confiança i del mateix partit. Que el president Mas hagi de sortir a posar ordre entre els seus demostra fins a quin punt l'estratègia política d'alguns és de pati d'escola. Patètic.
I és que el que realment preocupa de forma desesperant a certs sectors de la coalició governant és el dificilíssim paper que a partir d'ara li tocarà fer a CiU. Ara mateix a Còrsega, em comentava un amic meu que l'altre dia passejava per allí, hi ha més cares llargues que una altra cosa. Paradoxal, no? El per què és que hi ha gent que assegura que si CiU vol tornar a la majoria ha de desfer el gir sobiranista i abraçar de nou l'autonomisme via PSC o PP. El pacte fiscal i blablabla… N'hi ha, però, que estan convençuts que la centralitat política ja s'ha instal·lat en el sobiranisme i que comptat i debatut la cosa no té marxa enrere. Jo, d'això, n'estic completament segur. Ara bé, el drama és que tant en una sortida com en l'altra, CiU té mala peça al teler, i aquí és on rau la preocupació de la federació. Si es tira de cap a la piscina sobiranista, perd en compta-gotes suports cap a ERC, per tot allò que la gent acaba votant la marca sobiranista autèntica. Però si retrocedeix cap a l'autonomisme, el frau seria tan majestuós que els republicans també acabarien recollint més suport, justament el que ells perdrien. I és en aquesta dramàtica dicotomia d'on surt tanta desconfiança i tant d'odi contra ERC d'alguna gent seva, com per exemple el que cada dia vomita aquell home tan fosc i enguniós anomenat Agustí Colomines.
Jo només hi veig una solució, a Convergència i Unió, no sense patiments, riscos i desercions covardes, que és la d'erigir-se com el partit capdavanter de la nova república catalana, per, un cop estigui constituida, refer-se, llepar-se les ferides de guerra i resorgir de nou reagrupant tot el centredreta català. Perquè Catalunya el necessita, perquè els països normals necessiten un centredreta i un centreesquerra democràtics potents per defensar-se de tota la flamarada populista de tics reaccionaris. Aquesta és la gran aventura que CiU té davant dels nassos i que ha de saber gestionar amb intel·ligència, un camí que si el traça bé en sortirà reforçada, perquè la gent -mediocres inclosos- només volen anar amb el que guanya, mai amb el que perd, una conseqüència que els dirigents de CiU haurien de gravar-se al cervell.
