Dijous, 23 de setembre de 2021 - Edició 1155
La República

El nou Pla director de la cooperació espanyola ens vol tallar les ales?

El divendres 13 de febrer el Consell de Ministres de l’Estat espanyol va aprovar el Pla director de la cooperació espanyola 2009-2012. El Pla s’articula en sis àmbits estratègics (eficàcia […]

David Minoves
David Minoves 17/02/2009

El divendres 13 de febrer el Consell de Ministres de l’Estat espanyol va aprovar el Pla director de la cooperació espanyola 2009-2012. El Pla s’articula en sis àmbits estratègics (eficàcia i qualitat, ajuda multilateral, coherència de polítiques, investigació i capital humà, educació per al desenvolupament, i coordinació d’actors) que es concreten en marcs de resultats i amb indicadors que haurien de permetre donar seguiment i rendir comptes. Si l’anterior Pla director de la cooperació espanyola 2005-2008 provava d’assentar les bases del canvi de rumb pel que fa al model de desenvolupament, aquest nou Pla és molt més ambiciós pel que fa als objectius de coherència i eficàcia que pretén assolir. Tot i així,el text resulta extens i carregós, i dista molt de tenir un enfocament directe i operatiu. De fet vol abraçar tant que dona la sensació de no voler deixar res fora.

El Pla director de la cooperació espanyola s’allunya de les recomanacions de concentració i especialització, en especial pel que fa a la manca de focalització geogràfica, on el Pla es queda a mig camí. Tampoc aborda la profunda reforma dels crèdits FAD i manté l’estratègia de facilitar la promoció internacional de les empreses espanyoles a càrrec de la cooperació oficial a través d’aquest instrument lleugerament modificat. També es troba a faltar una profunda reflexió entorn a les capacitats per fer front als objectius que es fixen.

Però el veritable taló d’Aquil•les del Pla director de la cooperació espanyola és la manca d’un escenari econòmic que fixi els recursos i previsions pressupostàries que garanteixin l’assoliment del compromís electoral del 0’7% del PIB l’any 2012. Aquest fet no deixa de ser paradigmàtic ja que, com marca el sentit comú, l’acompliment de tots els objectius i mesures contemplades no es poden inserir en el buit, sinó que han d’anar de la mà d’una proposta econòmica concreta.

A aquestes alçades del post, algú es podria preguntar perquè ens ha de preocupar el model de cooperació espanyola i el Pla director que la regularà els propers quatre anys si nosaltres ja disposem de lleis de cooperació i de plans directors a Catalunya, Illes Balears i País Valencià?

En primer lloc perquè al voltant del 85% de la cooperació al desenvolupament que es fa amb els nostres impostos els executa l’Administració General de l’Estat espanyol a través dels seus ministeris: ja sigui el d’Economia, el de Comerç o el d’Afers Exteriors, inclosa l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECID).

En segon lloc perquè l’Estat suma tota la cooperació al desenvolupament que fan les nostres administracions (local, supralocal i autonòmica) a la que executen els ministeris abans esmentats quan dona les dades d’Ajuda Oficial al Desenvolupament espanyola davant les institucions internacionals i, per tant, ha de vetllar perquè allò que fan les nostres administracions estigui alineat amb el que diu el seu Pla director.

I en tercer lloc, perquè el Pla que s’acaba d’aprovar denota un cert regust d’involució, amb un indissimulat intent de centrifugar les limitades capacitats de les anomenades “cooperacions descentralitzades”, les que executen els Ens Locals (EL) i Comunitats Autònomes (CA) de l’Estat espanyol. I això pot afectar també la Cooperació Catalana. M’explico:

En el primer dels esborranys del Pla director de cooperació espanyola es parlava de la voluntat de construir una “única política pública de cooperació”. A partir de les nostres esmenes, van canviar aquest terme per una política comuna de cooperació, tot i que algunes CA els hi havíem demanat que ho substituïssin per “una política compartida” de cooperació. La diferència no és poca, ja que amb aquest Pla, el govern espanyol pretén marcar línies polítiques per a tots els actors públics de cooperació de l’Estat, sense tenir en compte que bona part de les CA ja tenen una llei de cooperació i/o un Pla director propi que marca les seves polítiques púbiques de cooperació al desenvolupament.

En relació al paper de coordinació i complementarietat dels actors sobre el terreny que el Pla atorga a les Oficines Tècniques de la Cooperació espanyola (OTC), no es van acceptar les esmenes que proposaven que les funcions de les OTC fossin dissenyades conjuntament per les diferents administracions públiques presents sobre el terreny. Aquest tema tampoc és menor, ja que segons l’actual legislació, les OTC ho son de l’AECID i, per tant, estaríem acceptant que una agència de l’administració central coordinés la tasca de la resta d’agències i organismes públics del mateix Estat però d’altres administracions públiques diferents a la general, i que responen a marcs legals i de planificació diferents als de l’AECID.

Finalment, la proposta de Pla director incloïa la pretensió de sincronitzar els plans directors i instruments de planificació de les diferents CA i EL, així com la pretensió d’harmonitzar procediments de funcionament en les convocatòries d’ajuts a les ONG. Una proposta que significava tota una declaració de voluntats, que evidencia una indissimulada vocació centralista de controlar des de les línies polítiques als mecanismes i criteris de valoració amb els que s’atorguen les subvencions de les diferents administracions públiques de l’Estat, i que entraria en col•lisió amb alguns aspectes de la normativa autonòmica. Una pretensió que podria coincidir amb la d’algunes ONG d’àmbit estatal que es pensen que les administracions públiques autonòmiques i locals no som més que una finestreta de finançament complementària a la de l’Estat i que no entenen perquè han de fer formularis diferents, respondre prioritats i criteris diferents i donar comptes de manera diferent i tenir un arrelament territorial diferent.

No cal dir que totes aquestes propostes s’han fet, diuen, per donar compliment als criteris de coherència de polítiques i d’harmonització, coordinació i complementarietat que proposen el Codi de conducta de la Unió Europea i de l’Agenda d’Acció d’Accra sobre eficàcia de l’Ajut. Però tot plegat sona a excusa si veiem l’esforç que ja ha fet la Cooperació Catalana per aplicar aquests i d’altres criteris de qualitat durant els darrers anys, sense que ningú des de l’Estat ens ho hagués demanat mai fins ara.

Aquesta notícia ha passat més desapercebuda que la proposta d’Estatalitzar els ajuts socials del 0,7% de la declaració de l’IRPF en detriment dels interessos de les ONG que no tinguin un àmbit estatal espanyol. Però porta el mateix segell.