“El mur estarà dempeus d'aquí a cinquanta i fins i tot 100 anys, si les raons per la seva existència no desapareixen”.
És Erich Honecker, en declaracions el gener de 1989. El cap d'estat de l'Alemanya de l'Est, que no preveia una de les fites més importants del segle XX aquell mateix any: la caiguda del mur de Berlín, que aquest dissabte a la nit suma un altre aniversari. Un dels exemples més grans de la força de la ciutadania ha complert 24 anys. La manca de llibertat forçada per Honecker i la mare URSS havia instaurat un mur no només vertical a la població, sinó també horitzontal. La República Democràtica Alemanya tenia un sostre imposat, i era tan baix que el país es va estancar quaranta anys fins a l'empobriment absolut. La riquesa, les idees, les iniciatives, el desenvolupament i els cervells es van fondre o se'n van anar.
Només els quedava una esperança: la demolidora força de la gent. I, amb l'ajuda de la resta de països oprimits de Centreeuropa i Europa de l'Est, van fer derrocar un poder que semblava inamovible. Rígid. Intransigent. “Una incontenible situació d'alleugeriment, d'alegria i de fantasia omplia a la gent, que començava a adonar-se que el fantasma era mort, i que aquesta havia estat una conquesta dels ciutadans”. És el record d'un testimoni qualsevol de la nit del 9 de novembre de 1989.
“Sobre la sobirania espanyola, que és única, no tinc res a reformar ni a dialogar”.
És Mariano Rajoy, en declaracions aquest cap de setmana. El cap de l'executiu espanyol, que sempre ha anat amb peus de plom a l'hora de fer declaracions que puguin equiparar-se amb les d'un país amb dèficit democràtic, cada vegada estarà més pressionat. Cada vegada haurà de parlar més clar. Si tot segueix el full de ruta marcat pel bloc sobiranista català, en pocs mesos haurà de negar la democràcia a Catalunya al Congrés de Madrid. Salvant les distàncies -la duresa i violència del comunisme és difícil de comparar si no és amb el nazisme-, Espanya ha imposat el seu sostre particular a Catalunya. Era prou alt fa uns anys, però les esquerdes de la casa espanyola fan que el sostre faci panxa i comenci a ofegar a la població catalana. La mansió comunista es va derrumbar per la falta de reformes periòdiques. De cop i volta, tot estava oxidat, esquerdat… I ensorrat en poc temps. En part, gràcies als habitants d'aquesta mansió decadent. Espanya ha deixat al descobert totes les esquerdes en molt poc temps. Es repetirà la història?
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
