Dimecres es va produir un fet molt significatiu a la Comissió de Presidència de l’Ajuntament de Barcelona. Un pacte entre el PSC i el PP desencallava la posada en marxa del Centre Internacional per la Pau del Castell de Montjuïc de Barcelona. Però l’acord no comptava amb el suport de la resta de grups municipals. Segons aquest acord,el Ministeri de Defensa formarà part del Consorci de gestió del Castell de Montjuïc en nom de l’Estat, però l’Ajuntament tindrà majoria al Consell Rector. El nou ens estarà presidit per l’Alcalde de Barcelona i la Ministra de Defensa del Regne d’Espanya en serà la vicepresidenta primera, mentre que el President de la Generalitat de Catalunya n’ostentarà la vicepresidència segona.
A ningú se li escapa que aquesta és una mala solució. Des de que el President Zapatero es va comprometre en campanya electoral a retornar el Castell a la Ciutat i l’Alcalde Hereu va anunciar la creació d’un Centre Internacional per la Pau al Castell, estaven obligats a resoldre el tema abans que els enganxi la propera campanya electoral amb els pixats al ventre. Però des que Zapatero va nomenar Carme Chacón Ministra de Defensa, la cosa s’ha complicat sobre manera.
Per una banda l’Ajuntament ha acceptat una cessió condicionada del Castell, tal i com va pronosticar l’exministre José Bono, malgrat els escarafalls que en aquell moment va fer el PSC. Per altra banda s’ha acceptat que la presència de l’Estat estigui representada pel Ministeri de Defensa, a major glòria de la imatge de la Ministra Chacón. I finalment la creació del Centre Internacional per la Pau del Castell de Montjuïc no ha vingut acompanyat de cap debat amb les ONG de pau, ni del consens amb la resta de forces polítiques, ni del vist-i-plau del Consell Català de Foment de la Pau, ni de l’acord amb la Generalitat de Catalunya. De fet, l’aprovació d’aquest Centre s’ha fet d’esquena a l’Institut Català Internacional de la Pau (ICIP) creat pel Parlament de Catalunya el novembre de 2007.
I es que la iniciativa de l’Ajuntament no ha estat fruit d’un ampli debat participatiu, com si ho ha estat la posada en marxa de l’ICIP, sinó més aviat una resposta d’urgència a les condicions posades pel Ministeri de Defensa del Regne d’Espanya per poder cedir definitivament la propietat i us del Castell de Montjuïc. Una concepció ben diferent a la de l’ICIP, un projecte iniciat a finals dels anys 80 a proposta de la Fundació per la Pau, previst per la de la Llei de Foment de la Pau de 2001 i dotat d’una llei específica de creació de l’ICIP el novembre de 2007.
Avui l’ICIP és la primera institució especialitzada en temes de pau de tot l’Estat espanyol. Aquesta institució pública i independent es dedicarà a la promoció de la cultura de la pau, la mediació en conflictes, el suport a les entitats i moviments socials, la recerca científica en aquest àmbit, l’assessorament de les administracions i la formació de persones expertes en resolució de conflictes.
Però amb la creació del nou Centre Internacional per la Pau de Barcelona, a l’ICIP li seguen l’herba sota els peus. De fet ja havíem vist situacions similars en altres èpoques, quan la Generalitat i l’Ajuntament creaven organismes diferents per fer la mateixa feina. Una època on CiU i el PSC rivalitzaven a través del TNC i del Teatre Lliure, des de TV3 i de BTV, des de Catalunya Ràdio i des de la COM. La diferència és que aquest cop ha passat amb governs formats de manera majoritària pel mateix partit polític. Una situació que convida a pensar que potser no estem davant d’un cas d’ineficiència institucional o de malbaratament de recursos públics, sinó que respon a una estratègia partidista que avui encara desconeixem.
Sempre és bo celebrar el retorn a la propietat civil d’un edifici emblemàtic (i durant molts segles d’infausta memòria) com és el Castell de Montjuïc. I de ben segur que una bona manera de retre homenatge als catalans que allí foren afusellats i empresonats, o els que foren bombardejats des de l’artilleria del Castell, hauria estat dedicar-lo a la tradició antimilitarista del poble català. Però el que no té cap sentit és crear un altre organisme que faci el mateix que podria fer l’ICIP, i continuar amb la tradició tant nostra de fer un xiringuito per cada administració que faci la competència al xiringuito de l’administració del costat.
La part més lletja de tot plegat ha estat l’aparició a la capital del país d’un acord de govern PSC-PP, en especial desprès del front espanyolista que han protagonitzat el PSOE i el PP al País Basc. La part menys coneguda i més preocupant és la diferència de capacitats financeres de les administracions que hauran de sufragar el manteniment de l’ICIP per una banda, i la del Centre Internacional per la Pau de Barcelona per l’altra. No cal que aprofundeixi sobre qui disposa de més finançament, si el Ministeri de Defensa o la Generalitat de Catalunya. D’això se’n diu competència deslleial.
Òbviament sempre es podrà mirar de solucionar aquest desgavell diferenciant al màxim els continguts i les orientacions de cadascun d’aquests dos organismes. Només cal voluntat política. Però el mal ja està fet.
