El català té, des d’avui, 60.000 parlants menys. I és que des d’aquest dilluns de Sant Joan és oficialment cert, o això diu la llei, que el que parlen a l’Aragó no és català sinó LAPAO.
Bromes a banda, que no per absurda la qüestió és menor, després d’admetre que el LAPAO no existeix i no és res més que català, el sempre encertat ministre Wert s’excusava adduint que cal respectar la voluntat de les Corts d’Aragó. I de tots és sabuda la voluntat de respecte cap a les autonomies del senyor ministre!
Ens ho posa en safata, doncs, perquè el parlament català comenci a posar fil a l’agulla per aprovar una llei lingüística que determini que a partir d’ara a Catalunya hi ha dues llengües oficials: la pròpia, que és la llengua catalana, i la Llengua Cooficial d’Adquisició Tardana (LLECAT), una llengua clarament diferent del castellà, com així hauran de reconèixer els llibres de text, per absurd que sembli als filòlegs. Al capdavall, què caram hi té a dir la comunitat científica! Seria tant com pretendre que la història l’escriguessin historiadors i no pas els ministres del govern que legítimament ha guanyat unes eleccions!
De la mateixa manera, els parlaments basc i gallec podrien aprovar el naixement de les seves dues noves llengües i la cambra de representació andalusa potser fins i tot s’atrevirà a proposar que la RAE accepti com a nou idioma la Lengua Propia con Asento (LEPA). No es podrà negar la riquesa i gran varietat lingüística de la península, així com el talent innat dels seus habitants per entendre una pluralitat d’idiomes.
El naixement d’una llengua no el determina una llei, ni la voluntat dels qui la dicten, sinó la seva evolució. Sigui com sigui, és obvi que l’objectiu final del PP no és treure’s del barret noves llengües sinó exterminar-ne una, la catalana, intentant negar la seva unitat i identitat, tergiversant la història de la seva evolució i perseguint el seu ús normalitzat a l’escola i a l’Administració.
Que ningú es deixi enganyar pel vel democràtic amb què es tapen el rostre ni s’exclami quan senti a dir que tornem a estar davant els inicis d’un autèntic Holocaust lingüístic, que no és més que l’intent d’extermini d’una llengua. I la llengua, malauradament, no és l’únic objectiu en el seu full de ruta.
El periodista Matthew Tree qualificava fa uns dies l’actitud d’Espanya amb Catalunya d’encara “pitjor que colonialista”. La jugada, però, se’ls està girant en contra, a dins i a fora del país. Temps al temps![soliloquy id=”226133″]
