L’important és que en adonar-nos que per fi està sonant la nostra cançó no ens fem el sord sinó que disposem tot el nostre cos per ballar-la adequadament perquè aquests és el gran esdeveniment de la temporada. Així de fàcil se’ns presenta el pas pel tram curt del camí fins a la llibertat. Perquè a la llibertat s’hi va, i s’hi va dansant, i no ens hauríem de despistar amb el soroll espanyol, amb la seva atmosfera vibrant, amenaçadora, carregada de desdeny i “40 principales”. Perquè si se’ns trenca el lligam melòdic que és a punt d’esdevenir-se, estem fotuts. Si no estem atents precisament ara, quan més forta sona la nostra cançó, no comptarem bé els passos de la difícil, punyetera i arcaica sardana de la unitat nacional, i lluny de ballar la nostra cançó, la tornarem a ballar de canto però aquesta vegada amb el perill greu de deixar escapar el cop final per una altra bona temporada, o mai més.
L’aforisme de Wittgenstein, ce dont on ne peut parler, il faut le taire , el que no es pot dir no s’ha de dir, sembla que comença a ser per a tots nosaltres el lema imprescindible per tatuar el seny. Res d’escriure’s enlloc el nascut per morir o el res a perdre o el no future. El que no es pot dir, no s’ha de dir, vet aquí la qüestió. I no s’ha de dir entre altres motius perquè és bona nova que la nostra cançó de llibertat ha començat a sonar i ho és perquè la sentim els que l’hem de sentir i molts més, dels quals alguns d’inesperats. I perquè ens arriba nítida dels quatre vents, i no per poesia o per al•lucinació de tant aguait sinó real, numèrica. I quan veiem que hi ha despistats que no es treuen la castanyola del cap els fem parar l’oïda i ràpidament s’adonen que sí, que tenim raó, que aquesta era la cançó que feia temps que s’estava esperant sentir.
Digueu-me hyppy il•luminat– que mai n’he sigut- però… the vision that was planted in my brain still remains… within the sound of silence. És com la cançó del silenci, com un eco de l’anar fent de tots nosaltres. Com quan la part final de la feina, després d’hores, dies i mesos de puteig sembla que es va fent tota sola. I això que encara no és el so del silenci coral que farà aturar la dependència! Aquest ultra so, fill d’El Timbal de llauna de Grass, no l’hem arribat a aconseguir encara perquè la suma de totes les veus que canten la nostra cançó, es barregen en ecos, delays d’un mal ordre entrenat, i que gran part del seu poder latent, amb la des-harmonia, decau intermitent i dispers.
La vida de Brian
Recordeu l’escena memorable d’apedregament mutu al film de Monty Python Brians life?, on aquell que pronuncia la paraula Jehovà es apedregat? Una metàfora mítica. Doncs potser aquesta síndrome de Jehovà sigui el virus que fa que el tram final del nostre recorregut sembli més una cursa davant del gran bou embolat que no la plantada final de bandera al cim de llibertat que s’espera de nosaltres. Però tranquils, ja sabeu q diu el poeta: prop del que mata també hi creix allò que cura.
Tots els esforços per fer Catalunya lliure s’hauran de federar. I no em costa gens ser assertiu perquè en aquesta matèria no hi ha espai per a l’error: a la federació catalana hi ha de ser tothom. Com sinó abordarem l’etapa final de la desobediència civil a la injustícia?
I torno a Wittgenstein per acabar l’extravagància: A la vida no s’ha de fer nosa.
