La resposta formal del Govern valencià[2] dient que no pot retallar més, cal interpretar-la en clau electoral. El govern del PP no ha segut capaç de plantar cara ni una sola vegada als dictats que li arriben des de Madrid. Tampoc ho feren els anteriors governs de l’època de Joan Lerma. No és que uns i altres siguen incapaços de plantar cara, és que en la seva lògica de pensament, com que qui paga mana, i els diners, la riquesa generada per tota la nostra gent, la controla Madrid, doncs és Madrid qui mana i paga.
Ara però, tornaran a sortir les denúncies en contra, les convocatòries de manifestacions, concentracions, tancades etc. El resultat, dissortadament massa previsible. El problema pel poble té al menys dues vessants. La primera és la de superar la seva lògica i la seva agenda. La segona, i molt urgent és la necessitat de dotar-nos d’una estratègia per a guanyar. La seva lògica ve condicionada per les “veritats” neoliberals, el triomf inopinable del 'turbocapitalisme', les directrius de la Troica, l’agenda imposada pel capitalisme alemany, la pertinença per sempre més a Espanya, etc.
La lògica popular, centrada en el poble com a subjecte de decisió, ha de qüestionar de soca-rel eixos pressupòsits. El neoliberalisme s’ha demostrat com a una eina útil solament per a incrementar l’acumulació en unes poques mans i per a repartir la misèria a nivell local i mundial. El triomf del capitalisme, en cas de mantenir-se a mitjà termini, és la garantia de la nostra desaparició com a espècie juntament amb moltes altres i com a forma de vida.
La Troica, el capitalisme alemany i l’Estat espanyol, no són sinó formes transitòries de la dictadura del capital. Aquestes formes de dominació no han caigut del cel, tenen una història, uns executors, uns beneficiaris i també multituds de perjudicats. Però no són eterns, tenen un principi i per tant també tindran un final. Ens cal a nosaltres determinar què estem disposats a fer com a tal, que el seu final no siga el final de la vida tal i com la coneixem i a més puga ser el més ràpid possible per eliminar tant de patiment.
Per això, necessitem dotar-nos d’una estratègia, popularitzar-la i adequar la tàctica, el dia a dia, per a aconseguir eixe objectiu. És a dir, fer política. Segons Wallerstein, autor entre altres molts llibres de l’obra clàssica El capitalisme històric, fer política és tractar de canviar les relacions de poder en un sentit més afavoridor i poder orientar els processos socials. Les estructures del capitalisme històric, continua Wallerstein, han segut tal que les palanques d’ajust més eficaces han estat les estructures estatals. La conquesta (destrucció i substitució) del poder de l’estat… ha segut l’objectiu estratègic essencial de tots els actors polítics.
Les opinions d’aquest autor estan basades en l’anàlisi acurat del que ha passat els darrer 500 anys. Lluny de la proclama pamfletària i de l’eslògan fàcil, la Història recent ens confirma que han segut les estructures estatals les eines més útils tant per a l'acumulació del capital, com també per a la seva redistribució, més o menys equitativa o solidària depenent de la seva praxis política.
Observem que parlem de destrucció o substitució de l’estat però no de gestió. Ací rau, des del meu punt de vista, la clau de volta capaç de dotar-nos d’una estratègia guanyadora a mitja termini i també explica perquè són tan decebedores les alternatives que pretenen gestionar les administracions del capital. Somniar truites? Tal vegada, però si ens fixem en l’exemple de Catalunya, la proposta independentista ha fet visible per a molta gent la possibilitat de substitució de l’Estat espanyol per un de nou. Aquest nou estat tindrà l’oportunitat de corregir dos elements estructurals que avui en dia graviten sobre el poble: l’espoliació estructural a favor d’Espanya i l'acumulació per despossessió o explotació social.
La construcció del nou estat posa a l’abast del poble un objectiu mil vegades somniat i molt poques viscut: determinar en quin grau les noves estructures són de poder o d’administració redistributiva i en quina mesura representen els interessos populars. La mobilització popular sostinguda i la maduresa de les organitzacions del poble són els elements determinants en aquesta equació política.
Si per contra l’objectiu és, en el millor dels casos, la simple gestió d’alguna de les estructures preexistents, com és el cas de les forces progressistes al País Valencià, una i altra vegada restem avocats a convertir les mobilitzacions i les il·lusions en desencís. Ens agrade o no, si no hi ha una estratègia, el que fem en el dia a dia serveix de ben poca cosa.
