Mentre esperava el meu avió a Brasilia, vuitanta mil persones ballaven a l’inici de la marxa inaugural del Fòrum Social Mundial (FSM) a la ciutat brasilera de Belém. De sobte, apareix la pluja que cau de manera puntual, gairebé sempre a la mateixa hora, sobre la capital de l’Estat de Pará. La música s’atura i la gent es dispersa, i al cap d’una hora i escaig, com per art de màgia, es tornen a reunir i segueixen la marxa per l’avinguda Presidente Vargas. De fet, la pluja fou invocada minuts abans de començar el xàfec. “Aixequem una pregària a la terra que estimem, a la terra que hem de preservar. Senyora del coneixement, fertilitza. Donan’s pluja, que porti amor, alegria i sensualitat.” Així va començar, oficialment, el vuité Fòrum Social Mundial. El sisè que he viscut en primera persona.
En arribar a Belém hom s’adonava que la ciutat i, sobretot, l’Estat de Pará s’havia volcat en l’organització i havia aprofitat l’esdeveniment per fer millores urbanístiques i de sanejament. I tot això perquè el Fòrum era una oportunitat única per activar l’economia local i alhora posar pobladors de l’amazonia en el mapa de les prioritats de desenvolupament humà sostenible, erradicació de la pobresa extrema i de l’esclavisme, i de preservació del medi ambient i del delicat i riquíssim ecosistema natural i humà que conforma la selva amazònica.
Des que el Fòrum Social Mundial va neixer ha plogut molt. L’any 2001 el que fou Alcalde de Porto Alegre i avui Ministre de les Ciutats Tarso Genro començava a aplicar els famosos pressupostos participatius en un dels experiments polítics més reeixits del Partit dels Treballadors del Brasil. Eren els anys daurats de la complicitat entre els moviments socials brasilers i el partit de Lula da Silva quan aquest encara representava un desig de canvi radical en un dels països més inequitatius del món. En aquell moment, El Fòrum Social Mundial que va néixer per a donar alternatives al famós Fòrum Econòmic de Davos, seria el cop a l’espatlla internacional a les polítiques que proposava el PT i l’aparador mundial de les receptes del moviment altermundialista.
L’any 2002 fou el del màxim ressò mediàtic del FSM, quan tota l’esquerra europea es passejava per la capital de l’Estat brasiler de Rio Grande do Soul buscant empeltar-se de les noves formes de participació social i política. L’any 2003, el primer al que assistia com a participant, seria la culminació del Fòrum a Porto Alegre, on es vivia amb eufòria el lema del ja aleshores president electe del Brasil, Lula da Silva: “l’esperança ha vençut la por”. Després vindria la tercera edició de 2004, aquest cop a la ciutat india de Mumbai, on la participació de la casta dels intocables i la presència dels moviments socials asiàtics iniciaven un camí d’internacionalització definitiva del moviment altermundialista. La quarta edició de l’any 2005 es realitzava altre cop i per darrera vegada a Porto Alegre, on el PT havia perdut l’alcaldia i quan el govern de Lula començava a perdre el suport del Moviment de treballadors rurals Sense Terra (MST) que reivindicaven infructuosament la reforma agrària al Brasil, mentre aclamaven el president Hugo Chávez com el nou messies del canvi al continent americà. La cinquena edició de 2006 seria el primer Fòrum descentralitzat, realitzat a Bamako, Caracas i a Karachi, i mentre l’aposta pel continent africà era un encert estratègic, l’edició de Caracas desvirtuava el seu objectiu quedant supeditada a l’extrem en favor dels interessos partidistes del president venezolà Hugo Chávez. Finalment, la sisena i darrera edició es desenvoluparia per primer cop de manera centralitzada al continent africà, a Nairobi, un altre encert estratègic per enfortir les organitzacions socials africanes i centrar en aquest continent oblidat les reivindicacions per un altre model de desenvolupament.
En tot aquest periple, el Fòrum ha tingut alts i baixos. Per una banda, la carta de principis del FSM ha estat vulnerada des del primer moment pel que fa a la no presència dels partits polítics tret que siguin convidats pels moviments socials. Si bé en un principi tota participació partidista quedava reduïda al Fòrum d’Autoritats Locals per l’inclusió social (FAL) a través dels alcaldes i regidors del continent americà, després començaren a proliferar les activitats organitzades per les Fundacions dels partits polítics, els sindicats afins o els moviments socials intervinguts amb més o menys discreció pels partits de tot el ventall de l’esquerra. Aquest fet ha estat la conseqüència d’una relació no sempre sincera ni fluïda entre els moviments socials i els partits polítics, una relació que ha fet de la mútua necessitat l’etern debat al FSM.
Per altra banda, la pròpia dinàmica de les trobades puntuals i de les limitacions d’un model que no vol elaborar una estratègia política compartida, sinó la simple presentació coral de diferents alternatives al model de creixement neoliberal i una agenda de mobilitzacions globals aprovada per una assemblea de moviments socials tant diversa com discordant. Aquesta feblesa només s’ha vist compensada al llarg dels anys per la construcció de xarxes temàtiques que agrupa organitzacions de tot el planeta.
Malgrat aquestes i d’altres febleses, el Fòrum Social Mundial continua tenint el seu paper en l’arena internacional, en especial en els dificils moments que ens està tocant viure. Un paper que s’ha vist reforçat durant la darrera edició del Fòrum Social Mundial celebrada a la ciutat brasilera de Belém. Però això ja són figues d’un altre post.
