Em disculpareu el títol una mica ordinari, però quan veig la febrada “fadaralista” i de “fadaralistas” que corre en els diaris del règim borbònic m'agafa les ganes de riure, perquè són francament divertits, pensen descobrir noves arquitectures polítiques i obrir camins on la resta dels humans no hem arribat mai. Dins aquests fogots trobem perles intel·lectuals que ens expliquen que no poden participar en el debat sobre la sobirania de Catalunya, perquè els governs català i espanyol lluiten per una cosa que no existeix a Europa, la sobirania nacional.
Una llum celestial ens cega! Segurament aquests “Blades Runners” de la politica han vist coses que nosaltres els humans no ens creurem mai de la vida, han vist com atacaven naus incendiades més enllà d'Orió, han vist raigs C que brillaven en la foscor de la porta de Tannhäuser i amb aquestes visions, ens informen gentilment que a Europa els estats nacionals són ja història i cap de vosaltres en sabia res. Vist que les nacions són ja història, allò “normal” en la versió “fadaralista” serià continuar com a un subgrup exòtic d'espanyols, una mica rarets, que parlen una altra llengua, fan castells humans i els agrada el pa amb tomàquet. Home! És sempre una possibilitat, o també directament fer-se l'harakiri que és el resum de la proposta politica del bloc PP-Ciudadanos, de fet a mi m'agrada la pluralitat de pensament, penso que qualsevol persona pot defensar qualsevol tipus d'estructuració democràtica de Catalunya, entre d'elles també una proposta impossible d'articulació federal amb Espanya, el que no permeto a ningú és que pretengui tractar-me, tractar-nos, de ximplets i indocumentats.
Si hi ha una cosa clara i concreta a l'Europa del segle XX i inicis del XXI és el continuo naixement d'estats nacionals. En efecte, un mapa geopolític ens senyala el naixement de 24 estats europeus nascuts des del segle XX, als quals també podríem sumar Armènia, Azerbaitjan i Geòrgia, que són membres del Consell d’Europa i que van arribar a la seva independència nacional als inicis dels anys 90. Sembla que els estats nacionals tenen certa tendència no voler morir, 25 dels 48 estats membres del Consell d’Europa s’han independitzat d’ençà del 1900, que és simplement un 52% dels estats membres, sense considerar el Vaticà i el Kosovo, que no són membres d’aquesta organització internacional.
El federalisme és una respectable proposta política, però l'estat Espanyol no serà mai federal, els espanyols estan molt satisfets de tenir un estat unitari i culturalment uniforme, les seves elits polítiques són demòcrates per la pura conveniència a participar de manera subalterna a les institucions europees, els teòrics federalistes espanyols surten ara com a bolets perquè Catalunya és un problema polític que desestabilitza el seu estat i les seves finances, el federalisme que proposa el PSOE i el que queda del PSC són un invent tret de la màniga per salvar els mobles, dos segons després de dir que són federalistes demanen perdo i asseguren que el seu és un federalisme que es basa en igualtat, solidaritat i cohesió territorial, que traduït vol dir un estat centralista, jacobí i unitari, els teòrics federalistes espanyols no poden fer i no faran mai un veritable estat federal, no poden i no volen trencar els acords del “Conveni de Bergara” del 1839, ningú diu res, tots estan calladets, especialment els bascos, el nus de la qüestió és qui paga, els bascos amb la seva relació foral/confederal no aporten un euro a l'estat espanyol, els espanyols només poden mantenir el seu estat continuant a practicar la seva política extractiva de recursos dels territoris catalans, amb aquestes condicions la proposta “federal” és només la versió 2.0 del “café para todos”, perquè l'única opció real de canviament i millora per la societat catalana és la independència, després de 150 anys oferint terceres vies perquè Espanya sigui habitable i còmoda per a Catalunya la proposta “fadaralista” és com fer-se una punyeta políticament parlant.
