Estem assistint a un enfrontament desigual. Per tant, aquest enfrontament requereix estratègies no escrites, no mostrables, que no es puguin encabir dintre de cap posterior i immediata mesura d’amenaça mediàtica o judicial, si no en un context i concepte molt general i convencional.
Molts dels moviments que es veuen, principalment des d’abans, durant i després, de l’1-O, malauradament, han de ser així. En aquesta data-fita l’Estat ja va mostrar descaradament, i a la cara, per si encara no ho havia mostrat abans, del que pot i vol ser capaç per a defensar aquesta inqüestionable “unidad” d’España.
És evident que anar de cara -que seria el més normal i que és el que sempre s’ha demanat, primer amb el President Mas i desprès amb el President Puigdemont- és inútil i una pèrdua de temps enfront d’un adversari que es limita a posar-ho tot davant els ens fiscals i judicials -que el seu dia ja va dotar de totes les atribucions perquè li poguessin fer aquesta feina- en lloc de, amb la mateixa intenció d’una sempre possible entesa, asseure’s i parlar, i si cal, negociar i pactar.
Molts, per no dir tots, aquests moviments, al tenir-se que fer mitjançant arts quasi be màgiques, si més no molt imaginatives, poden donar la impressió de que tot és fals, o fora de la llei, pot ser bàsicament perquè en lloc no està contemplat, o que mai s’hagin fet, o que s’hagin tingut que fer d’aquesta manera.
I tot perquè algú, amb tot el poder, nega i menysprea el que una part molt considerable de ciutadans demana i reivindica per totes les fórmules democràtiques i pacífiques possibles. Directament una independència… O, de forma molt majoritària, exigint un nou tracte, més just i més equitatiu, i sobretot de menys odis, menys rancúnies, i més normalitat, més comprensió, en la nostra relació.
Per molts altres motius el crèdit s’està acabant, per tan, poca cosa podria perdre més si, abans de que ja no ni quedi gens, fes la pedagogia necessària precisament en sentit contrari el que durant els darrers anys li ha donat aquest crèdit que, a més, seria el més ajustat a la veritat i realitat existent.
Potser, en un primer moment, perdria l’aplaudiment dels més exacerbats i intransigents, però, com a mínim, serviria per a tornar les coses al seu lloc perquè, a partir de llavors, intentar enviar un missatge diferent desprès del que no te ni oblit ni perdó.
