És absurd i fins i tot infantil, com si d'una baralla de pati d'escola es tractés, discutir sobre si el castellà formarà part d'una manera o d'altra de la futura república catalana. Poseu-li el nom que volgueu, potser no caldrà etiquetar-lo dins el terme 'cooficialitat' juntament amb el català (en tot cas seran els experts i no una colla d'opinaires qui vetllaran per reorganitzar l'estatus de les llengües), però d'alguna manera o d'altra, el castellà com l'occità, i potser l'anglès, acabaran tenint un tracte o estatus oficial en l'administració catalana, acompanyant a la que serà la llengua comuna de tothom i vehicular a tots i cadascun dels àmbits administratius del país: el català. Obviar això és negar la realitat.
No vull entrar en si l'empirisme és un fet que s'ha de tenir en compte o no a l'hora d'analitzar la societat, no vull entrar-hi perquè no és discutible; en canvi, sí que vull marcar i denunciar les actituds que s'esdevenen a Catalunya a l'hora d'entendre i d'integrar els catalans d'origen castellà al si de la nostra societat, una societat sempre amb l'ai al cor i en desavantatge en el tauler del joc, no ho oblidéssim pas mai això tampoc. Catalunya és terra de pas -perdoneu per la frase avorrida-, i al llarg dels segles, més enllà de sucumbir a les diferents cultures que ens han visitat, hem fet o intentem fer una cosa molt més intel·ligent que posar-nos-hi de cul; integrar-les a base de perseverança i harmonia. Catalunya potser mai serà lliure però tampoc morirà, una realitat difícil d'empassar per als qui ens odien, i desesperant per als que en formem part.
El problema, però, és que tot i aquesta pòcima màgica que els catalans posseïm per aconseguir digerir totes les immigracions que venen per quedar-se -geogràficament som un país sublim-, la nostra societat no és exempta de ridículs sonats i accions malintencionades que almenys durant els últims quaranta anys s'han esdevingut en aquesta paupèrrima autonomia que patim. Els autonomistes, els mateixos que han anat donant lliçons a tort i a dret sobre què ens convenia i què no, i que han fracassat estrepitosament en tot el seu projecte polític, han estat també els responsables de la recargolada i demagògica relació que els catalans hem tingut amb els castellanoparlants. M'explico, durant el regnat sociovergent, quan el país quedava repartit per les elits d'aquests dos partits polítics regionalistes, en aquests llastimosos anys tan ingenus de l'autonomisme, hi havia dos sectors ben diferenciats en el nostre 'país petit' (una altra afirmació pèssima pròpia de l'estretor mental que el provincianisme ha creat); Uns, essencialistes, catalans del pet i porró però alguns descentrats nacionalment, es dedicaven a enaltir les essències pàtries -i alhora provincianes- d'una suposada Catalunya medieval, on sí o sí, la societat hauria i acabaria sent monolingüe i sardanista. Aquesta actitud no només és carca i equivocada, i amb un punt de classisme, sinó que segurament acabaria portant Catalunya cap al cantó contrari al que els propis autors d'aquest pensament voldrien. Un país petit, fosc i endarrerit.
Els altres, ressentits i amb un sentit de pertinença al país nul·la, que passaria en molts casos per la típica mentalitat d'un colon, s'han passat la vida representant el contrapès de les estructures culturals i econòmiques pròpies de Catalunya. Una manera francament estúpida i gens sensible d'integració al país que t'acull. Amb un to sempre desafiant i un nivell cultural a vegades indesitjat, han representat un suposat orgull de minoria exclosa dins de Catalunya. És aquell record lamentable de la maleteta de fusta encobert amb la llagrimeta que ha permès a un sector polític tallar el bacallà sempre sota una suposada amenaça de trencament social. Ressentiment, pur ressentiment.
El 2003, quan ERC trenca el panorama polític català també posa la metxa per fer explotar aquestes dues mentalitats caduques, pròpies d'esclaus i d'inadaptats. En Josep-Lluís Carod-Rovira i el seu equip van renovar les bases del patriotisme social i les van posar a la palestra per acabar d'una vegada per totes amb aquestes dues cares de la mateixa moneda. És català qui ho vol ser, sigui blau, roig o lila, parli la llengua que parli i porti la samarreta de l'equip de futbol que vulgui. Simplement hi ha un contracte no escrit de drets i deures amb la societat que t'ha acollit i que integres i construeixes cada dia. Republicanisme pur i dur, obertura de mires, progrés i benestar lligat al pragmatisme, i sobretot, una estratègia per guanyar d'una punyetera vegada l'emmancipació política.
Sortosament, els temps donen la raó als estrategues republicans que amb aquell nou replantejament de l'independentisme creat per fer un salt endavant i modern, ha permès, com deia, trencar el binomi sociovergent que ho empastifava tot i accelerar el moviment sobiranista en aquesta última dècada. Actualment l'exemple més fefaent de la feina ben feta és el discurs que n'Oriol Junqueras ha aplicat al seu poble per acabar sent alcalde, un poble, no ho oblidem, colpejat per la crisi i tipificat com a complicat nacionalment parlant. Alguns opinaires farien bé d'analitzar l'estratègia empírica del president d'ERC si el que realment volen és construir un sol poble, i deixar de repartir carnets de catalanitat titllant de paternalistes amb els castellanoparlants als que creuen que a Catalunya manca molta dosi de realitat i pragmatisme -si cal oportunista- per guanyar la partida definitiva. El català serà la llengua de tots i majoritària si la fem atractiva i moderna, però el castellà serà una llengua del nou estat català, i més val que sigui així si no volem que serveixi d'aixopluc conflictiu, de búnquer resistencialista, dels que vulguin destruir el nou estat i retornar-lo sota sobirania espanyola.
