Dijous, 5 d'agost de 2021 - Edició 1106
La República

El 9J, o com els polítics han derrotat la ciutadania

Avui fa un any vaig formar part de la concentració de gent més gran que he vist en tota la meva vida. En aquell 10 de juliol els transports públics […]

Avatar
Albert Puig 11/07/2011

Avui fa un any vaig formar part de la concentració de gent més gran que he vist en tota la meva vida. En aquell 10 de juliol els transports públics es col·lapsaren, la xafogor no féu estralls entre una multitut prou caldejada, i les autoritats es veieren sorpreses davant un allau de gent que superava amb escreix totes les previsions. Fou un bon termòmetre de copsar el grau d’indignació de la societat catalana. I prou! No fou més que un orgasme col·lectiu abans d’una nova castració.

Ahir, dia 9 de juliol, els que sí vam anar a la manifestació debíem ser, si fa no fa, uns 10.000. El nostre missatge no ha variat, però l’entorn sí.

D’entrada, aquest any no hi eleccions, de manera que la classe política no tenia la necessitat de fer-se visible. L’any passat els ciutadans estàvem inmersos en una onada de consultes populars, que van aconseguir que molts dels que estàvem adormits ens treiéssim la son de les orelles i treballéssim pel nostre futur. Aquella mobilització va generar força recel entre els partits polítics, que no van tenir més remei que cedir davant la pressió i es posaren al davant de la manifestació, tot intentant abaratir el seu missatge. 

Un any més tard, hom pot copsar que no només no s’ha recollit la demanda, sino que els polítics han aconseguit desmobilitzar als ciutadans. 

Estem pitjor que fa un any, perquè no tan sols no hem avançat ni mig grau en el nostre grau de sobirania, sinó que veiem com des de Madrid se’ns ridiculitza constament. 

De totes maneres, els polítics no han estat sols en el seu intent de reduir la mobilització; han tingut al costat els mitjans de comunicació, que han silenciat la convocatòria, i altres institucions civils. Gent com en Vicent Sanchís, per exemple, que no en té prou en no afegir-se a la mobilització per la independència, sinó que es permet el luxe de donar lliçons ètiques tot acusant als convocants de debilitar la força de l’independentisme. 

Se’m regira l’estomac cada cop que sento parlar de l’esperit del 10J, perquè parlar de l’esperit implica la incapacitat, o la mancança de voluntat, de mantenir la capacitat de mobilització. A l’hora del dinar m’han agafat ganes de vomitar mirant com en el telenotícies apareixia una imatge del nostre M.H. President, amb els cabells lleugerament humits, parlava de l’esperit del 10J, amb unes imatges al darrera que mostraven una bucòlica imatge d’una piscina. Tot un símbol de la decadència d’un país que ha deixat de ser emprenedor per esdevenir ociós. 

Som una societat on preferim viure de records passats que de treballar pel nostre futur. 

Fa uns dies en Jordi Basté deia a RAC1 que som un país de covards. Jo hi afegiria “i som incapaços de treballar si no en treiem profit”.  

Tenim un gran potencial, però el malbaratem en baralles banals.  

Som una societat benestant i hipòcrita, on volem aconseguir la llibertat, però no movem un dit per fer-la factible, tot esperant que un dia caigui del cel. Què treballin els altres!

Ens queixem dels nostres polítics, però al capdavall no deixen de ser els representants perfectes de la mediocritat general de la ciutadania.

Malgrat tot, cal seguir picant pedra. No sé si el meu esforç servirà de res, però el que sí que sé és que no arribarem enlloc ni ens quedem quiets i queixant-nos. Més aviat que tard acabarem reeixint.