(Publicat a “El Punt Avui” el 13-Nov-12)
El 25-N votarem a les eleccions més importants des del final del règim franquista. El país feia temps que havia avançat en independentisme als polítics per la dreta i, amb la demostració de força i ambició del 11-S com a catalitzador, el President Mas ha finalment decidit que ell volia liderar aquest anhel. Tothom sap que és clarament impossible assolir la majoria necessària per a la independència sense la participació de CiU. Tota la resta de forces independentistes són necessàries, però no suficients. I ara es presenta una oportunitat d’or que, si es malbarata, pot trigar molts anys a tornar a produir-se.
És cert que el missatge de CiU continua sent irritantment ambigu, i això decidirà a alguns a donar el seu vot a formacions inequívocament independentistes. Però seria injust i obcecat no reconèixer alhora que s’ha produït una vertiginosa acceleració en la velocitat de CiU cap a la independència del nostre país, i que el President Mas s’ha jugat la carrera política en l’aposta de que una majoria clara del país desitja la independència.
En aquest context, si després d’haver-se posicionat tant clarament, el President Mas només obté un nombre d’escons igual o similar al que ara té CiU (62), la lectura inequívoca que en farà l’oposició, la resta d’Espanya, tot el món mundial, la pròpia CiU i fins i tot el mateix President Mas, és que aquest tema, tant galvanitzador per la seva pròpia naturalesa, no interessa als nostres compatriotes. I, conseqüentment, hi ha un risc molt elevat de que l’energia i velocitat independentista que ara mateix té CiU, es refredi durant molt de temps.
CiU és la baula més feble dels que volem, o podem voler, la independència per al nostre país i, com sap tothom, una cadena només és tant forta com la baula més feble. No es podrà arribar a la independència més de pressa que la velocitat que vulgui portar CiU, per més que la desitgem i, per això, la manera més efectiva per arribar-hi quan abans millor, és mirar d’ajudar a CiU en aquest camí a que no perdi l’empenta.
I això és precisament el que ha fet Reagrupament en oferir el seu suport al President Mas per a avançar en aquest procés, tot demanant el vot per a CiU sense cap condició prèvia. Però si els vots de les darreres eleccions és repetissin, i simplement s’afegissin els vots de Reagrupament als de CiU, aquesta passaria a 64 escons, i un tal nombre no seria suficient. Per visualitzar el suport social que una tal iniciativa requereix, caldria una majoria absoluta folgada, que excedís els 68 escons de la majoria absoluta.
Votar a CiU implica certament un cert risc de que no s’honorin finalment els mandats independentistes amb els quals s’atorga el vot, però si el President Mas obté una majoria absoluta folgada, llavors, significativament reforçat davant del seu partit, del país, de l’estat espanyol i de la resta del mon, tindrà tots els arguments necessaris per a continuar estirant CiU, i al darrera el país, cap a l’estat propi.
Evidentment tothom farà una reflexió personal profunda per unes eleccions tant significatives. Però potser val la pena afegir al conjunt de reflexions a efectuar, el plantejar-se com ens pot quedar el cos el 26-N, un cop els vots hagin estat emesos i les urnes obertes si constatem que aquest cop de timó de Mas no ha rebut un suport significatiu, i fins a quin punt podríem lamentar haver deixat passar una tal oportunitat.
