Aquesta campanya electoral pel 20N està d’allò més interessant i a la vegada resulta avorrida, fins i tot en certa manera, indignant. I penso ho és pel fet de que els candidats i candidates estan obrint les caixes del trons (i no faig menció a la secció del programa La Segona Hora, de RAC1) sense saber com de forts i perillosos poden ser.
Penso, a més, que la qualitat política dels candidats i candidates està sota mínims, fins i tot en els repetidors. I al parlar de repetidors ho faig amb tot el seny i coneixement de la paraula, repetidors, els que no aproven ni amb els ajuts que els pugui donar el mestre. Resulta vergonyant observar com estan tractant a la ciutadania. Mentre la situació del País és cada cop més frustrant, més penosa, ells i elles es dediquen a repartir-se castanyes aprofitant les dates però sempre dins del seu estil. Com els gossos que borden molt i mai mosseguen, amb perdó i respecte pels gossos.
Les enquestes donen guanyador al PP, amb una majoria sobrada, ampla, que els permetrà fer i desfer com els convingui. És a dir, el govern espanyol passarà d’estar en mans d’uns socialistes poc convençuts de ser-ho, a mans de la dreta més rància i imperialista. I tot serà com la famosa frase d’anar de Guatemala a Guatapeor. I això dins una Espanya que encara avui no ha perdut els tics de l’imperialisme més ferotge. Una Espanya que encara no ha madurat en aquests més de 30 anys de democràcia.
Però el pitjor és a Catalunya. Segons l’enquesta del diari Ara, els resultats que es preveuen són d’allò més negres. Amb ganes de marxar ben lluny, trencar el carnet de català i dedicar-se a altres afers. Quedo ben estorat al observar com els partits espanyols tenen un fort suport mentre a les xarxes socials la paraula que més es pot llegir és Independència. On seran, serem, els que realment volem assolir aquesta fita el proper dia 20 de novembre?. Potser paint encara les castanyes i els moniatos de la nit del 31 d’octubre?. Penso que tenim un problema greu, molt greu, i per molts psicòlegs que hi hagi i puguin assistir-nos no podran resoldre res.
I a sobre observo com el partit que dóna suport al govern català, CiU, dedica els seus esforços en mantenir-se en el lloc, pactant el que calgui amb el primer enemic del País. Fins i tot l’alcalde de Barcelona pacta els pressupostos amb el PP. Això sí, després en les seves arengues els titllen de dolents. Fer veure que llancen una pedra però tant sols és una bola de paper.
Certament dins de Catalunya el fet de ser independents és tant sols un miratge? Un somni? Una idea sobre el paper? Encara no hem rebut prou i en volem més? Podria ser que ens haguéssim acostumat al masoquisme? Potser que hi hagi desconfiança en vers alguns candidats?
Haig de confessar que tenia esperances i esperava observar com el camí començava a ser dibuixat. Potser un camí ple de forats, amb pedres i pals per dificultar la marxa però la voluntat hi és i el camí es pot fer, més lent o més ràpid, però per arribar al final.
Malgrat aquest desencís, encara vull posar un bri d’esperança. Esperaré als resultats del 20N i llavors potser la meva emprenyada creixi o no. I potser em doni per vençut. Arxivaré el meu carnet de català en la carpeta P i jauré per començar a criar panxa, observant com els fulls del calendari cauen esperant a que arribi el meu dia. No sóc pas dels que m’agradi llançar la tovallola però l’esgotament em podrà.
