Dimarts, 24 de novembre de 2020 - Edició 852
La República

Duran, el ‘freaky’

Una de les causes de la desorientació política general és que la dreta benpensant ha estat assaltada per una colla de personatges grotescos que, en el seu afany desmesurat per […]

Héctor López Bofill
Héctor López Bofill 15/05/2007

Una de les causes de la desorientació política general és que la dreta benpensant ha estat assaltada per una colla de personatges grotescos que, en el seu afany desmesurat per donar una imatge d’autoritat, de seguretat i de fermesa cauen en el patetisme. Alguns s’aferren a una estètica tronada quan el riu de la sensibilitat social ja els ha desbordat per totes bandes i així resten, plantats com estaquirots amb corbata i punys de camisa de platí i una ficció d’ordre i unes coordenades mentals periclitades que no responen a cap dels valors majoritaris.

Josep Antoni Duran i Lleida segurament representa, en política catalana, el major exponent de l’agonia de l’ultraconservador inadaptat als temps del pluralisme i de les demandes d’igualtat i de modernització, es tracta d’un individu que si no hagués tingut l’habilitat d’apoderar-se i de monopolitzar Unió Democràtica, viuria la seva ideologia des de la marginalitat, de manera que no hi hauria cap diferència entre el leninista de casal que encara aspira a fer la revolució proletària i Duran i Lleida com a defensor de les essències catòliques, del classisme feudal, i del catalanisme regional espanyol caciquil incapaç de competir en el mercat global: tots dos no serien res més que un parell de freakies.

Per constatar la solitud de Duran i del poc gruix social que tindria si mirés enrera només caldria que Unió es presentés sola a unes eleccions. Duran veuria que ni tan sols les poques iaies que van a missa i que compren pastes de full en alguna pastisseria de l’Eixample li donen suport, no té ni carisma ni solucions. I quan es vol posar la careta de repressor policial a la Sarkozy de pa sucat amb oli, a part de fer pena com un espantall de fira, sembla oblidar que les iaies catòliques i mediterrànies si algun valor conserven és el de la compassió.

La figura de Duran no passaria de ser una anècdota si no fos perquè, en la seva condició de minoria amb una projecció pública desproporcionada, està coartant el conjunt del catalanisme. Vés per on, a ell s’hi han aferrat els nostàlgics de l’«així ho vam trobar i així ho deixarem» i els apòstols del negoci de la dependència que el discórrer del temps i les commocions socials, econòmiques i nacionals que es preparen estan col·locant al caire de l’abisme.

I és aquesta ceguesa de l’immobilisme que Duran branda amb un cofoisme suïcida la que està impedint que es produeixi la renovació en la dreta liberal i dificultant tota mena d’entesa amb l’independentisme d’esquerres. La seva figura pot suscitar un somriure ruboritzant en la resta del catalanisme que aspira a major quotes d’autogovern i a la plenitud nacional, però Duran, amb la seva gesticulació histriònica i amb la seva pilota de neurosis i de complexos, no deixa de ser una pedra a la sabata que contribueix a encallar tot el procés.

Si la dreta liberal aspira a recuperar la centralitat en aquesta societat catalana plural, que reclama espais de llibertat i de benestar, fascinada per les solucions pacífiques i integradores i que fuig de l’autoritarisme com de la pesta, ha de deixar anar el llast d’Unió. Tampoc no es tan difícil: en un partit d’un amo i d’un grapat d’esclaus només cal mostrar l’aïllament del cèsar i deixar que camini sol cap a la picota.

>

Relacionats