Dues pel preu d’una: eleccions plebiscitàries i constituents

En Roger Palà va avançar fa algunes setmanes el seu model d’eleccions i aquests dies un pessimista Vicent Partal ha reblat el clau. Si m’heu llegit darrerament ja sabeu què és el que en penso al respecte: el millor model per aconseguir el màxim nombre de diputats per declarar la independència al Parlament (per a mi, el més important) és el de tres llistes bolcades a mobilitzar fins al darrer votant dins els seu espai natural. Naturalment, aquest escenari ha de tenir una prèvia: un acord clar sobre l’objectiu final, l’estratègia i el calendari d’assoliment de la independència. Ha d’existir un acord per construir l’Estat propi el més ràpid possible. Crec que l’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional el dibuixa bé. I que, en tot cas, la negativa del Govern espanyol a cap negociació accelerarà els temps i a la pràctica farà convergir les actuals estratègies (més o menys rupturistes d’entrada) dels partits catalans.
 
Assolida aquesta unitat (que no serà gens, gens fàcil), caldria compartir la marca electoral “Ara és l’hora” i comptar amb el suport de l’ANC i l’Òmnium en una campanya de suport intens a les tres llistes que portin al seu programa aquest “Acord de país”. I que la societat civil organitzés un gran acte compartit, un Camp Nou. I a partir d’aquí, contràriament al que postulen molts dels contraris a la pluralitat de llistes, pel que fa als models econòmics i socials de cadascú, estaria perfecte que els independentistes ens llancéssim els trastos pel cap amb tota la intensitat possible. La transversalitat del nostre projecte col·lectiu és un valor que hauria de quedar perfectament reflectit, també, en la campanya. Els liberals han de tenir la seva oferta independentista. I els demòcrata-cristians. I els conservadors. I els socialdemòcrates. I els verds. I els anticapitalistes. Només així farem la majoria constituent més àmplia possible. Dues pel preu d’una: eleccions plebiscitàries i constituents.