Coincidint amb la celebració del dia internacional dels Drets Humans, aquesta setmana s’ha realitzat a Santiago de Compostel·la el Congrés Internacional sobre el Dret Humà a la Pau. Impulsat per diferents organitzacions pacifistes internacionals i també amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, s’ha elaborat un document que reclama a l’ONU la codificació a nivell internacional i de manera oficial del dret humà a la pau per als seus Estats membres.
I és que avui, el dret a la pau és vulnerat de manera constant en desenes de països, com passa amb la resta dels drets humans. Ja sigui per omissió, com el dret a l’aigua potable o a una vivenda digna, ja sigui de manera conscient i deliberada, com la que pateixen milions de persones que viuen sota règims dictatorials o en democràcies de baixa intensitat. Una realitat que ens indica que encara queda molt camí per recórrer fins que l’aplicació dels drets humans sigui universal.
Només cal recordar la situació de reclusió i repressió dels guardonats amb el premi Nobel de la Pau a la Xina o a Birmània, que són països no democràtics, una situació que també es dóna en molts altres països que celebren eleccions periòdicament. Un exemple d’aquests és el cas del Marroc, un país que ha mostrat fins on pot arribar quan es tracta de legitimar una ocupació il·legal. Els drets de reunió, d’associació, de pensament, d’opinió, o d’expressió fa més de trenta anys que són vulnerats al Sàhara Occidental. No només són vulnerats, sinó que qualsevol escletxa és reprimida amb brutalitat.
El problema sahrauí pot ser el paradigma de la manca de llibertats de molts països del món. I, en aquest cas, és alliçonador per la proximitat. L’Estat espanyol va ser la potència ocupant del Rif marroquí i del Sàhara Occidental. I curiosament, quan va abandonar la seva responsabilitat com a exmetròpoli colonial, contravenint les resolucions de l’ONU, va ser quan es va agreujar el problema per a milers de sahrauís. Alguns, refugiats en campaments al desert algerià prop de Tindouf i d’altres, vivint la repressió diària de les forces d’ocupació marroquines, situació que va saltar als mitjans de comunicació ara farà un mes amb el desallotjament violent del Campament de la Dignitat a les afores d’Al-Aaiun, la capital sahrauí.
I com passa sovint amb les vulneracions dels Drets Humans, la diplomàcia en fa cas omís. Va callar amb les massacres de Cambodja als anys setanta, amb la matança de Tiananmen a finals dels vuitanta, amb el genocidi de Ruanda i Burundi als noranta i ara, en aquesta dècada del segle XXI, amb el cas sahrauí de nou. Ja sigui la diplomàcia espanyola, la francesa, l’europea o la de les Nacions Unides.
La promoció i la defensa dels drets humans i les llibertats fonamentals, universals, indivisibles i interdependents, hauria de ser la base de qualsevol política internacional responsable i compromesa amb el desenvolupament humà. Però les filtracions de Wikileaks ens mostren com les diplomàcies dels Estats encara es mouen només per interessos de curta volada. I la vulneració dels Drets Humans o el fre al canvi climàtic són assumptes que “molesten” per la bona entesa entre països que tenen interessos comercials o geoestratègics comuns. I si aquesta diplomàcia no defensa els interessos reals de les persones, a qui està representant? A molts de nosaltres segur que no.
