Dilluns, 25 de maig de 2020 - Edició 669
La República

Dolores de Cospedal amenaça Catalunya amb un bany de sang

Després de copsar l'alè de la literatura de caràcter pseudojurídic que desprèn la interlocutòria del Tribunal Suprem -on es manipula el dret fins al paroxisme a fi de trobar arguments […]

Jordi Solà Coll
Jordi Solà Coll 12/01/2018
Després de copsar l'alè de la literatura de caràcter pseudojurídic que desprèn la interlocutòria del Tribunal Suprem -on es manipula el dret fins al paroxisme a fi de trobar arguments per mantenir en règim de presó preventiva l'Oriol Junqueras- s'ha obert la veda exegètica a l'hora d'interpretar el contingut de qualsevol discurs on les paraules ens obren a un horitzó d'inconcrecions en què la veritat -i la inversió de rols i de valors- és la gran damnificada.
 
És així que la ministra de defensa ens avisa que l'exèrcit espanyol estava “preparat”, en una sort d'estranya paradoxa que viola el principi de no contradicció que explica una part important de la cultura occidental. A grans trets, aquest principi aristotèlic promulga, en la seva versió doxàstica, que: “ningú no pot creure al mateix temps i, en el mateix sentit, una proposició i la seva negació.” I és que la ministra en qüestió va desmentir, tot just fa unes setmanes -fins i tot amb vehemència-, les declaracions de Marta Rovira -certament una projecció sense fonament ni proves- on s'apuntava que l'Estat espanyol estava disposat a exercir la violència extrema. “I ho dic jo, que sóc la ministra de Defensa”, reblava l'enunciat per sedimentar el seu coneixement de causa.
 
Però ara, en una entrevista publicada el mateix dia en què se celebrava la Pasqua Militar, l'enunciat anterior queda en entredit i s'esdevé que es poden sostenir dues visions contraposades sense entrar en contradicció -cosa que equival a crear un estrany principi d'equivalència entre mentida i veritat. Car si la violència estava exclosa, quin era el paper de les forces armades? Se'm permetrà jugar amb la ironia en moments de tragèdia: recórrer el país sense intervenir-hi mentre nosaltres fèiem efectiva la República. En aquest sentit, l'única lògica que té raó de ser -amb la inestimable ajuda dels magistrats del Tribunal Suprem quan es tracta d'un concepte com “violència” i la seva tergiversació en termes jurídics- les declaracions esmentades ens volen  recordar que l'exèrcit està preparat per intervenir i, si cal, per provocar un veritable bany de morts i sang si se'ns ocorre tirar endavant qualsevol projecte de secessió -ni que la nostra resolució sigui pacífica a ultrança. I mentrestant Europa calla com un mort, i nosaltres ens ho mirem sense saber distingir -ni tampoc denunciar- que s'està prevaricant amb les paraules.

 

Relacionats