Dissabte 16 d’abril tocava anar a manifestar-se per la llengua, per poder veure una televisió pública en català i per garantir la transparència informativa. On? A primera línia d’on avui es trepitja la llengua catalana: a València!
València forma part de la meva terra, aquella que quan saludes algú i li dius “bon dia”, et respon amb un “bon dia”. Una terra que, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó comparteix una llengua, una cultura, unes tradicions i una voluntat de ser. I si, ja sé que avui el País Valencià és percebut com aquell territori hostil, on el PP campa com vol malgrat els escàndols de corrupció, però també és la terra de compatriotes que no es resignen i es revolten.
Però enguany la nostra presència era més necessària que mai. Perquè enguany hi havia sobrats motius per dedicar una manifestació que tradicionalment es celebra el 25 d’abril per dir prou. Prou trepitjar la llengua. Perquè la memòria de la Batalla d’Almansa del 25 d’abril de 1707 on els valencians varen perdre els furs front la corona austriacista és un viu record per a moltes famílies que veuen la mateixa voluntat anorreadora en l’actuació del president Camps, obsessionat en esborrar la presència de la llengua catalana del País Valencià. I el darrer episodi ha estat agitar l’espantall del populisme anticatalanista per fer callar els mitjans de comunicació que no controla o que no reprodueixen el seu marc mental, el seu paisatge nacional, l’imaginari que vol imposar tant si com no.
Només així es pot entendre l’acarnissament a l’hora d’imposar multes milionàries que asfixien Acció Cultural del País Valencià, l’entitat cívica que des de fa un munt d’anys possibilita les emissions de TV3 al sud del Sénia, mitjançant uns repetidors que han estat finançats amb les aportacions privades de milers de valencians i valencianes. Una asfíxia que no només constitueix un atac contra la llibertat d’expressió en plena era de la societat de la informació, sinó que sobretot són un atac contra la llengua i la cultura catalanes perpetrades per un PP que fa de l’odi i el menyspreu a la diferència la seva carta de presentació, i que utilitza les lleis i els mitjans de comunicació de forma sectària, arbitrària i partidista.
Però per desgràcia d’ells el país no es deixa tombar, i dissabte passat érem milers, no només els de sempre, sinó molts més. De diferents pobles i comarques, de diferents organitzacions i tradicions, de diferents organitzacions de la societat civil. I com bé diu una jove periodista valenciana amb qui comparteixo anhels i lluites: “mentre els meus companys i jo, i mentre la gent que s’estima aquest país continue tenint aquesta capacitat per somriure, per enrabiar-se davant les injustícies, per tornar-se a il•lusionar, una vegada i una altra i una altra, i sobretot per seguir somiant, res estarà perdut i tot serà possible”.
