Què… Què ens costaria tenir un Estat propi ?. Realment, no ho podem saber. De moment, el que si sabem és el que ens costa pertànyer a l’Estat espanyol.
Si, així de clar, des del moment que aquesta “Espanya” de 17 comunitats autònomes està mantinguda per 4, que són les que hi aporten molt més del que reben, almenys la nostra, en infraestructures i pels pressupostos de finançament dels serveis transferits.
També ens podem imaginar el que es podria fer amb els 20.000 MEUR anuals de dèficit fiscal i amb els que, any rere any, han seguit el mateix camí de marxar per no tornar.
Està be ajudar però, que desprès d’ajudar, et quedis pitjor que els que has ajudat… Això té un altre qualificatiu i qui ho va inventar, ho segueix permetent i ho gestiona un nom molt concret.
Està clar que, estant estructurat l’Estat com està, la fórmula ideal que, per les diferents sensibilitats i cultures existents al territori seria la millor, és totalment inviable. Un Estat federal, per exemple, seria bo i defensable, però només pels pocs que paguen més ja que per la resta seria impensable la mateixa reacció, per motius més que evidents.
Entre unes coses i altres, aquestes realitats han anat minvant la nostra capacitat de maniobra per reaccionar adequadament davant, per exemple, la crisi universal que estem patint i ens ha abocat a una situació molt més dramàtica del que, pels nostres propis desencerts, podríem ser mereixedors.
No cal anar massa lluny per tocar-ho de primera ma i poder deduir que si Catalunya rebés de l’Estat el que per la seva pròpia balança és acreedora i necessita, de ben segur que no caldrien moltes “retallades” en serveis socials bàsics a Reus, per posar l’exemple més proper i entenedor.
De fet, tot comença i acaba en tenir clar que si pertanyem a Espanya, tot l’exposat més amunt està més que justificat perquè el que surt d’un costat per anar a qualsevol altre d’un mateix nom no fa més que completar el relleu.
Si, per contra, fa cap a un nom diferent, alguna cosa trontolla i queda una sensació de no saber ben be el perquè un s’ha hagut de posar la ma a la butxaca. I aquesta és senzillament la sensació dels que creuen que Espanya ja no és -si en algun moment ho ha sigut, almenys lliurement- “una, grande y libre”, terme només defensable pels que estan aferrats a una visió totalment centralitzada i excloent de qualsevol mirada més oberta o fora del seu reduït i tancat punt de mira, si no que aquest Estat és alguna altre cosa, i que podria ser molt més ric en contingut reconeixent i acceptant la seva diversitat i que tothom, pel sol fet de viure-hi, te el mateix dret a pensar-ho i defensar-ho sense tenir cap mena de por ni recança.
És absurd seguir, d’alguna manera, imposant la històrica frase: “Se ha de unificar todo de lo que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferéncia” perquè cada dia hi ha més veus que demostren que això és molt diferent i que, qui no te res més perquè no li cal no ho comprèn (ni ganes que en te) però, per qui te unes maneres pròpies de caminar cada dia li és més difícil fer-ho al pas d’un altre que demostra, i vol deixar ben patent, que és diferent, encara que aquest sigui un familiar, un amic o un simple veí.
Els especialitzats en posar nom a les coses i als culpables dels problemes, en justícia, no ho poden tenir gens fàcil mentre les coordenades siguin les que anem arrossegant i gran part de la economia de Reus depengui de la d’una Catalunya que, a la vegada, depèn d’un Estat que interpreta els números amb la senzilla solfa del “café para todos”.
Publicat http://www.reusdirecte.cat/ l’octubre-2011.
