Dissabte, 19 de juny de 2021 - Edició 1059
La República

Diari de precampanya (XVIII): bons amics?

Semblava estrany que la Carmen no sortís. Com sempre fa, arraconant-se amb aquells que li poden donar un cop de mà per ser una mica més important a la capital. […]

Xavier Ginesta
Xavier Ginesta 31/10/2012

Semblava estrany que la Carmen no sortís. Com sempre fa, arraconant-se amb aquells que li poden donar un cop de mà per ser una mica més important a la capital. Buscant refugi entre els carrers de Madrid on, segurament, pensa que es decideixen més coses i hi ha més possibilitats de progressar. I, quan menys convé, dispara contra els de casa: “Soy rotunda y radicalmente contraria a la independencia de Cataluña”. Ho fa en un terreny poc amic, lluny de la estructura mediàtica del socialisme espanyol i intentant caure bé a la brunete mediàtica del Partit Popular. El Mundo és el diari escollit perquè Chacón s’emboliqui amb la rojigualda i deixi clar que, per ella, el projecte del PSC és secundari davant les aspiracions que té al carrer Ferraz.

Tot i que molta gent ha demanat que el socialisme català es distanciï del PSOE (per exemple, amb l’històric debat del grup parlamentari propi al Congrés), és evident que en campanya el mínim que es podria demanar al carrer Ferraz és neutralitat en cas de no estar d’acord, com sembla, amb el programa dels seus socis catalans. La rotunditat amb què Alfredo Pérez Rubalcaba, l’exministre José Bono o, per últim, Carme Chacón han posat en entredit el projecte de “federalisme asimètric” de Pere Navarro diu molt poc de la tolerància interna que hi ha en un partit que es vanagloria de governar-se per un comitè federal. En aquesta circumstància, i vist el flac favor que li han fet al terrassenc, cal felicitar la gosadia de la cúpula catalana que ha estat capaç de trencar aquesta jerarquia discursiva i adaptar-se (encara que poc, pel meu gust) als temps que corren.

Amb un precedent com aquest, hi ha pocs arguments que sustentin la fidelitat del PSC al PSOE tal com s’ha entès fins ara. Queda clar que, al carrer Nicaragua, hi ha qui mira a Barcelona i qui només veu Madrid. Cada vegada els projectes són més difícils de conciliar, sobretot perquè l’anàlisi de la realitat que es fa des de Catalunya és, desgraciadament, des d’un altre prisma del que es fa des de la capital de l’estat. El trencament sembla necessari si el catalanisme del PSC no vol caure en la residualització.

Segon punt de l’anàlisi. Chacón es veu candidata a la presidència del govern gràcies a les escletxes que surten al projecte de Rubalcaba. Comença una campanya de desgast contra el seu rival intern, Alfredo Pérez Rubalcaba, que l’ha de portar a demostrar que és l’única persona capaç de derrotar el projecte conservador espanyol. Reformar el PSOE encara que sigui centralitzant, encara més, el seu discurs. Moment idoni per la Carmen per fer el pas, simbòlicament parlant, quan els socialistes s’han clavat dues patacades importants a Galícia i al País Basc, quan a Catalunya s’albira una tempesta de dimensions importants i quan els corbs de la troica planegen per Madrid anunciant un rescat, avui o demà. Chacón necessita convèncer els poders fàctics de l’establishment madrileny que ella és l’alternativa del socialisme espanyol en els moments més complicats del partit des de la restauració de la democràcia.

Llàstima que no calibra les conseqüències del seu discurs, perquè el desgast que suposa fer aquest pas a pocs dies d’unes eleccions a Catalunya condemna la credibilitat del seu partit d’origen. El discurs de Chacón, en l’eix nacional, és més propi de Sánchez-Camacho que del seu company (amic?) Pere Navarro. Si el projecte de reforma constitucional per avançar cap al federalisme que prometen els socialistes catalans era poc creïble, rep ara una estocada que encara el condemna més al fracàs. Una estocada que, desgraciadament, arriba d’una suposada aliada a les Espanyes.