Dissabte, 25 de setembre de 2021 - Edició 1157
La República

Diari de precampanya (VIII): ganivetades socialistes

Dijous passat va ser l’ex conseller Ernest Maragall qui va estripar el carnet del PSC i va plantejar una alternativa als socialistes catalans fora de les estructures del carrer Nicaragua, […]

Xavier Ginesta
Xavier Ginesta 15/10/2012

Dijous passat va ser l’ex conseller Ernest Maragall qui va estripar el carnet del PSC i va plantejar una alternativa als socialistes catalans fora de les estructures del carrer Nicaragua, la dita Nova Esquerra Catalana que té com a objectiu final quedar-se amb el nom del Partit Català d’Europa, que el seu germà Pasqual va idear el 1998. Poc després, transcendia la llista de Pere Navarro, que confia com a número dos per Barcelona amb un ex assessor de José Montilla i Carme Chacón als passadissos dels ministeris, l’economista Maurici Lucena. Per cert, un bon expert en defensa, com a ex vicepresident executiu de Ingeniería de Sistemas para la Defensa de España, y coneixedor de primera mà dels treballs d’Andreu Mas-Colell, ja que en va ser ajudant d’investigació a la universitat.

Fa poc temps, al mateix moment que Navarro va decapitar el grup parlamentari per entronitzar Xavier Sabaté –qui repetirà com a cap de llista per Tarragona– vaig escriure que si bé el PSC no va a la deriva, la deriva que porta és certament perillosa. Després de veure la configuració de les llistes, em ratifico en els meus mals presagis. Tot i que és molt prematur especular quants desenganyats s’emportarà el maragallisme (que en aquestes eleccions no votaran el PSC i es poden repartir entre altres opcions), la configuració de les llistes electorals va posar de manifest la divisió interna entre les files del segon partit de Catalunya. “Van volar els ganivets”, comentaven des de les comarques gironines el dia que l’alcalde de Palafrugell, Juli Fernández, arraconava de la primera línia política la representant d’una de les famílies històriques del socialisme gironí, l’ex consellera Marina Geli, que queda relegada al segon lloc de la llista provincial.

Més enllà de dir si els històrics catalanistes mantindran els seus escons o no –Joan Ignasi Elena, rival de Pere Navarro, anirà de quatre per Barcelona, o Àngel Ros de cap de llista a Lleida– la sensació que em deixa aquest guirigall en la confecció de les llistes és que el politburó no té la tropa controlada, ni molt menys. I, si tal com preveuen les enquestes, la patacada electoral pot fer història, és de preveure que no passarà gaire temps des del 25 de novembre quan es tornin a alçar veus crítiques amb la gestió de la direcció del partit. Més, si després de les eleccions el debat polític es comença a centrar, encara més, en l’eix nacional, el tendó d’Aquil·les d’un partit que es troba vertaderament incòmode cada vegada ha d’embolicar-se amb la bandera. Si més no, a simple vista, sembla que a casa dels veïns, Unió ha sabut adaptar-se més bé a les circumstàncies veient la manera com Duran i Lleida –sempre tant amant del juego de codos madrileny– va cloure el seu discurs en el consell nacional de la federació que va escollir Artur Mas com a candidat del 25N. Va resar, com Carrasco i Formiguera, un “amunt, avant, visca Catalunya lliure!”

El 25% de suports que els anomenats sectors catalanistes del PSC van tenir al congrés no es mereixien un revés com el que han tingut aquest cap de setmana, per molt que la presència d’Àngel Ros a Lleida es vengui com una gran concessió. Per molta renovació que Navarro volgués mostrar amb la incorporació de Lucena, el fitxatge d’un tècnic dels ministeris com ell trenca amb el discurs d’un catalanisme d’esquerres que vol plantejar alternatives al model de l’Espanya actual. Al meu entendre, i només valorant el seu perfil polític, el relat que s’escriu s’adiu més a un “més Espanya” que no pas a un “més Catalunya”. Lucena representa la continuïtat d’un PSC que, amb el PSOE a la Moncloa, va contribuir més que cap altre al projecte autonomista dels grans partits espanyols; representa la continuïtat d’aquest PSC que, com Dr. Jekyll i Mr. Hyde, té una doble personalitat depenent de si ha de fer cafès amb les forces d’esquerra a Catalunya o ha de tocar l’espatlla dels socialistes espanyols més recalcitrants.