El final de campanya recorre per dos eixos bàsics. Per una banda, els partits han evolucionat poc el seu missatge, per molt que CiU fins i tot ha canviat els cartells i l’eslògan per reforçar la idea que tots els catalans han de caminar plegats al costat del president Artur Mas, o des d’ERC es llancin cants de sirena per si el líder convergent necessita els republicans per un futur govern de coalició. Per l’altra, el diari El Mundo ha trasbalsat l’oasi català acusant de corrupció a Artur Mas, Jordi Pujol i Felip Puig –implicant-los en el cas Palau–, i fins i tot publicant que hi ha veïns d’alguns pobles catalans –per exemple, als Hostalets de Balenyà situat a la independentista comarca d’Osona– que estan amenaçats pels seus conciutadans per exhibir banderes espanyoles al balcó. “Amenazados por colgar una bandera en Hostalets”, resa avui la portada del rotatiu de Pedro J. Ramírez.
El politòleg Ferran Requejo (UPF) afirmava aquest migdia en un programa de televisió que “les campanyes electorals tenen joc de baix nivell [en relació a la falta de propostes que hi ha i la demagògia que poden agafar els discursos], però mai joc brut. El joc brut hauria de tenir conseqüències penals”. La feble qualitat democràtica d’Espanya queda palesa quan un Ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, és incapaç de donar explicacions clarividents sobre què conté aquest esborrany filtrat a un diari, que inculpa directament el màxim representant d’una Comunitat Autònoma; quan el comissari en cap de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF), Manuel Vázquez, reconeix al jutge Josep M. Pijoan que porta el cas que presumptament cita l’informe la inexistència d’aquest document; quan el periodisme s’autoenganya i traeix la seva essència de whatchdog qualificant de periodisme d’investigació el què és senzillament una manipulació. La degradació última d’aquell “periodisme partisan” propi dels estats mediterranis que tant critiquen els comunicòlegs o experts en comunicació política. Finalment, el colofó (gairebé d’acudit): aquell qui va intentar trencar la Transició amb un cop d’estat, Antonio Tejero, ara és qui denuncia a “Arturo Mas” per sedició.
Em remeto als fets. Per una banda, queda clar que la UDEF no ha obert una investigació oficial que vinculi Artur Mas amb els diners espoliats per Fèlix Millet del Palau de la Música –per molt que alguns partits insisteixin en destacar que CDC té la seu embargada i el Ministre d’Hisenda, Cristóbal Montero, demana explicacions als líders convergents–; per altra banda, l’Ajuntament de Balenyà, segons informa la seva alcaldessa Anna Magem (Junts per Balenyà), mai va ser consultat per El Mundo a l’hora d’elaborar una informació totalment esbiaixada, ja que les amenaces de la família balenyanenca van ser denunciades als Mossos d’Esquadra fa dos mesos, eren procedents de Barcelona i mai de forma nominal, sinó encapçalades amb un “Al cabeza de família” –escrit en castellà, per cert. Per tant, tot i condemnar enèrgicament qualsevol amenaça i reivindicar el diàleg plural entre tots per avançar cap al punt on ens catalans podrem decidir el nostre futur, cal relativitzar els fets i contextualitzar-los contrastant totes les fonts d’informació (Ajuntament de Balenyà inclòs). Si aquest tipus de periodisme ha de guiar l’agenda política de la nostra societat realment estem entrant en un terreny pantanós i poc clarivident.
Les clavegueres de l’Estat (i de la política) són fosques i s’hi passegen múltiples personatges cavil·lant “com llançar la pilota cap a una banda perquè acabi rebotant a l’altre”, afirmava la constitucionalista Montserrat Nebrera (UIC), qui ha patit a la seva pell el maquiavelisme dels aparells de partit quan va intentar liderar una alternativa a l’actual direcció del Partit Popular de Catalunya. La campanya s’està fent llarga; s’han acabat les propostes i el cos a cos acaba gestant-se al voltant de temes imposats des de fora el país, impropis d’una societat madura que vulgui fer prevaldre la legitimitat democràtica, encara que sigui la internacional, per decidir lliurament el seu futur.
