Quantes persones que es van manifestar l’Onze de Setembre tenien problemes per arribar a final de mes? Quants dels que aniran a votar fan malabarismes per pagar la hipoteca? Fins i tot, quants estan pendents d’un desnonament? Des del 2008, a Espanya hi ha hagut 172.000 desnonaments i 178.000 estan pendents d’execució gràcies a unes lleis que tenen més d’un segle de vida i són de les més inhumanes d’Europa; i Catalunya és la comunitat que més en va tenir en el primer trimestre de 2012, uns 9.000 en total. La campanya electoral ha topat amb aquesta realitat i, encertadament, molts mitjans de comunicació han deixat de banda els blocs electorals i la rauxa dialèctica per dedicar portades i minuts de telenotícies al drama humà. Al cap i a la fi, pels mitjans públics els blocs electorals fan perdre tota la frescor de la crònica política i encotillen la informació sense comptar amb l’honestedat professional dels nostres companys.
Fa pocs dies, a la Universitat Autònoma de Barcelona es va llegir una tesi doctoral, de la professora argentina Jésica Menéndez, sobre la responsabilitat social del sector bancari i el seu reflex a la premsa: Crisis económica y responsabilidad social corporativa. Análisis del sector financiero en la prensa: el caso Santander y La Caixa. Era d’aquells treballs acadèmics que veia la llum pública en un moment crucial, ni fet expressament, però que per la pròpia dinàmica de treball de l’acadèmia l’estudi de cas s’havia tancat abans del crac de Bankia i, es clar, el drama dels desnonaments. No obstant, és d’especial rellevància que la universitat tradicionalment platònica surti al carrer per treballar problemàtiques socials i reflexionar-hi críticament. La tesi de la professora Menéndez obra un camí que cal explotar més, sobretot avui. Per responsabilitat, l’AEB i la CECA han venut la moratòria voluntària als desnonaments de les famílies més necessitades. Però, al final, haurà de ser un decret del govern espanyol qui fixi quins són els casos d’extrema necessitat i s’han d’aturar per “raons humanitàries”. I, és que malgrat que el treball (molt lloable) de Menéndez radiografia tota una sèrie de comportaments responsables de la banca (centrats en els casos del Santander i La Caixa), els esdeveniments superen diàriament la recerca acadèmica i la crisi dels desnonaments ha posat de relleu la part més fosca del sistema bancari. Cap acció de relacions públiques que la banca porti a terme, ara mateixa podrà netejar la seva imatge d’insensibilitat social: mentre a Espanya es fa manifesta aquella màxima que “un perd la casa, però continua amb el deute”, un país tant liberal com els Estats Units ha aconseguit que en el moment que el banc es queda la propietat, al deutor li queda liquidat el deute.
Tot i que cal apel·lar a la responsabilitat dels consumidors –no tothom està en condicions de viure al passeig de Gràcia o al centre de Girona, i molts no s’ho havien parat a pensar–, la fam de benefici del sistema bancari és la gran causant, i primera, d’aquest drama. Voracitat econòmica i permissivitat política, fent evident les contínues sinèrgies entre poder polític i agents econòmics. A corre-cuita, el Partit Popular i el PSOE hauran de negociar una nova regulació per suavitzar la crisi social que comporta tenir un país on, cada dia, hi ha gent que perd la seva primera residència. Mentrestant, augmenten les cues als centres assistencials, als serveis socials o als locals de Càritas, uns espais que en el context de crisi que té el país s’han convertit en un refugi per a molta gent. Davant de la demagògia d’alguns partits (per sort, encara minoritària) que encara pregonen un “primer els de casa” –i pels que som d’Osona, desgraciadament, això ho hem sentit massa– les demandes d’ajut en aquestes associacions (i als serveis socials dels Ajuntaments) ja no són, majoritàriament, d’immigrants. La crisi afecta per igual a uns i altres. Demà, una vaga general i, a l’horitzó, Catalunya viurà un vertader plebiscit; espero, per una Catalunya millor. I l’independentisme, que suposadament guanyarà aquestes eleccions, n’haurà de liderar el camí. El repte és majúscul.
