Coincidit amb el Dia Internacional de l’Objecció de Consciència, que se celebra el 15 de maig, el Moviment per la Pau ha decidit commemorar el 10è aniversari de la desaparició del servei militar obligatori. Una celebració del tot merescuda.
A molts joves catalans això de la mili els queda molt lluny, però per a molts dels qui avui rondem la quarantena, el servei militar obligatori va ser el primer obstacle a abatre. De fet, la nostra generació fou la darrera que va conèixer aquesta herència del franquisme i la primera que posaria contra les cordes l’estament militar a l’Estat espanyol, davant la perplexitat de la comunitat internacional. La lluita dels catalans contra el servei militar obligatori venia de lluny. Durant el primer intent d’aplicar les lleves el 1773, esclatà a Barcelona una forta oposició que fou durament reprimida per l’exèrcit, fet que va provocar la fugida d’un gran nombre de joves a la Catalunya nord. Des d’aleshores, episodis com els bombardeigs de Barcelona de 1842 i de 1870, així com els afusellaments del juliol de 1909 després de la Setmana Tràgica, van alimentar un fort sentiment antimilitarista del poble català. Amb aquests precedents sagnants no és d’estranyar que en el Preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de Núria de 1931 s’afirmés que «El poble de Catalunya […] voldria que la joventut fos alliberada de l’esclavatge del servei militar.» Però la Guerra Civil i la llarga nit del franquisme no ho van fer possible.
L’exèrcit que va reclutar els nostres pares era el mateix que el juliol de 1936 es va aixecar contra la legalitat republicana que defensaven els nostres avis. Un exèrcit que, ja en plena democràcia, mantenia intactes els valors autoritaris i excloents del passat mentre sotmetia els joves reclutes a la irracionalitat més absoluta. Anar a la mili era fer un viatge a l’infern que comportava un calvari de maltractaments físics i psicològics en un espai on els drets civils no estaven garantits.
Davant d’aquesta situació, van ser molts els que van seguir l’exemple de Pepe Beunza, el primer objector de consciència empresonat per motius no religiosos en negar-se a fer el servei militar obligatori el 1971. Durant més de 30 anys, el moviment antimilitarista articularia l’oposició al servei militar obligatori a través de diferents campanyes d’objecció de consciència i d’insubmissió a la mili. Mobilitzacions que, un cop aprovada la Llei d’Objecció de Consciència el 1984, evolucionarien cap a la denúncia de la prestació social substitutòria i la penalització de la insubmissió, a les quals s’afegirien milers de joves, posant en risc el seu futur. Joves que van encapçalar una veritable lluita social contra l’establishment, protagonitzant la primera experiència de desobediència civil massiva des de la mort del dictador.
Malgrat aquest fet, hi ha qui ens vol fer creure que van ser CiU i el PP els que van decidir posar fi a la mili mitjançant el famós pacte del Majestic, que va dur José María Aznar al govern espanyol el 1996. La veritat, però, és que foren centenars de milers de joves els qui, amb el seu compromís, van posar fi a 231 anys de lleva militar obligatòria. Un milió d’objectors de consciència a tot l’Estat van fer absolutament inviable mantenir la mili. I els més de cinquanta mil insubmisos que van acumular sentències de 1.000 anys de presó van accelerar el procés posant-ne la data de caducitat. Una realitat a la qual la classe política va haver d’adaptar-se, fa 10 anys, per no veure’s superada pels esdeveniments.
El model català de treball per l’objecció de consciència i les mobilitzacions de desobediència civil han servit d’exemple i guia a altres països. Països que, al mateix cor d’Europa i arreu del món, encara obliguen milers de joves a patir l’esclavatge del servei militar. I ho fan malgrat les repetides resolucions aprovades pel Parlament Europeu i el Consell d’Europa a proposta del Buró Europeu d’Objecció de Consciència, que criden al reconeixement sense restriccions del dret a objectar en tot moment i sense penalització. Una situació que es viu de manera més dramàtica a països com Israel, Turquia o Rússia, entre d’altres.
Ara que vivim temps de desafecció política, és bo recordar com un grapat de joves, organitzats i amb les idees clares, vàrem ser capaços de mobilitzar-ne milers per fer realitat un somni, gràcies a l’esforç i al compromís individual i col·lectiu de tota una generació. Poca broma.
