- Publicitat -
Els testimonis es repeteixen. Gent d’una gran diversitat ideològica expressa el seu desconcert davant les conseqüències de la Diada. Persones d’una esquerra, per naturalesa plural i fragmentada, constata amb justificada aprensió, que el president Mas i l’entorn convergent s’ha fet amb la centralitat del tauler polític. Hi ha un temor raonable que el procés d’independència es pugui fer en contra dels valors socials que han caracteritzat allò convencionalment denominat “esquerra”.
Des del camp socialista, que com ànimes en pena, semblen incapaços de reaccionar al segrest imposat pel PSOE, fins als espais d’orientació marxista, que encara combreguen a ulls clucs les tesis de Solé Tura que desqualifiquen el catalanisme com a moviment burgès, hi ha una aparent incapacitat de reacció enfront la marea sobiranista. Fins i tot aquells que han passat dècades suant en la construcció d’una nació sobirana i social, semblen passar per un estat de confusió mental.
A què es deu, això? En primer lloc a una tradició de desconfiança. En un país amb tradició d’antagonismes socials, les suspicàcies són lògiques. Alguns sospiten que la independència pot servir per bastir un model d’estat a partir de valors neoliberals, excessos capitalistes i insensibilitat social. En segon lloc…
Des del camp socialista, que com ànimes en pena, semblen incapaços de reaccionar al segrest imposat pel PSOE, fins als espais d’orientació marxista, que encara combreguen a ulls clucs les tesis de Solé Tura que desqualifiquen el catalanisme com a moviment burgès, hi ha una aparent incapacitat de reacció enfront la marea sobiranista. Fins i tot aquells que han passat dècades suant en la construcció d’una nació sobirana i social, semblen passar per un estat de confusió mental.
A què es deu, això? En primer lloc a una tradició de desconfiança. En un país amb tradició d’antagonismes socials, les suspicàcies són lògiques. Alguns sospiten que la independència pot servir per bastir un model d’estat a partir de valors neoliberals, excessos capitalistes i insensibilitat social. En segon lloc…
hi ha una animadversió tradicional de determinats sectors socials i ideològics respecte la sociologia Convergent (de fet, en aquests darrers mesos he sentit com alguns sindicalistes recuperaven comportaments dels vuitanta). En tercer lloc, les esquerres fa anys que necessiten passar pel divan. Es troben insegures, presenten comportaments bipolars, semblen deprimides pel seu estat de reculada constant, la qual cosa les fa protagonitzar capteniments infantils, recaure en errades estratègiques ingènues (la qual cosa contrasta amb la jove seguretat insultant del món convergent). Finalment, hi ha una altra, també, d’ordre psicoanalític. És el que podríem dir, l'”efecte veïna”. Bona part de l’esquerra nacional i “revolucionària” s’ha passat dècades travessant el desert en un dur procés de construcció nacional, tot somiant a seduir “la quimera” catalana. I ara se n’adona que, quan les circunstàncies han fet que aquesta surti al carrer, el noi ben plantat, segur de sí mateix, encantat de conèixer-se, és a punt d’emportar-se-la sense tant d’esforç. Potser aquest factor tan emotiu (i per tant tan irracional) és el que explica que determinades forces que es mereixen un monument, dubtin ara mateix sobre si sumar-se o no a la marea sobiranista.
Ja sé que per aquest article, la meitat dels guardians de les essències em criticaran. L’altra meitat exigiran, en canvi, la meva lapidació. Tanmateix crec que seria un error gravíssim si el conjunt de les esquerres no se sumessin a la independència, que deixessin escapar la veïna. Certament Convergència en general i Mas en particular han fet una maniobra estratègica, que tot esperant veure el resultat final, caldria qualificar (provisionalment) d’espectacular. S’han fet amb una superioritat tàctica fins al punt que obliga tota la resta d’elements a actuar (i a equivocar-se, com el trist paper de la casa reial). Si ara les esquerres es retiressin a mitja partida seria una equivocació tan tràgica com la dels socialrevolucionaris en el cop bolxevic de 1917. Deixarien el camp lliure per tal que només un sector de la societat catalana dissenyés la nova república.
I, agradi o no, el nostre país necessita bastir-se amb la totalitat dels cromatismes de la societat i les idees. És absolutament imprescindible una socialdemocràcia catalana. És necessari la participació del marxisme. L’anarquisme és una de les nostres essències, i cal que hi siguin (hauran de triar a quin estat detesten més, i francament, no cal estar molt documentat per valorar quin és el més inhòspit). El conjunt de les esquerres, com el conjunt de classes socials, han de participar en la construcció de la nova república.
No ho dic per lloar qui avui disposa (si més no, provisionalment) de la paella pel mànec. Sinó perquè en els dos primers anys de la possible futura república es redactaran les regles del joc, almenys d’una generació sencera. Quan Mas parla de “Transició Nacional” està clar que és un president culte, coneixedor de la història i la política. Deixar-lo que sigui ell i els seus aliats qui dibuixin el mapa social en exclusiva seria una irresponsabilitat.
Un exemple recent, i ben educatiu. En el procés d’independència dels països bàltics, el descrèdit de l’esquerra (que va col·laborar amb la subjecció a l’Imperi Soviètic) els va deixar estabornits, sense capacitat de reacció. El resultat: unes repúbliques, potser relativament pròsperes, encara que un erm social, ferit per polítiques neoliberals, amb retrocessos pel que feia a distribució de riquesa, institucions de benestar,…
No hauríem d’incórrer en aquests errors. El PSC ha de fer el pas necessari de recuperar les seves sigles inicials (Unió Socialista de Catalunya), recuperar la seva independència i ressucitar l’esperit de Pallach. Iniciativa per Catalunya ha d’abandonar la seva retòrica federalista i anar pensant que el veritable federalisme ha de consistir a reivindicar la federació entre Principat i la Vall d’Aran. Les CUP han de ser conscients que el seu discurs crític amb el capitalisme, i reivindicador d’igualitarisme social i col·lectivisme econòmic és imprescindible en aquest nou joc d’equilibris. Els sindicats han de pensar en clau de futur, i no de passat. I entre tots plegats hem de sumar per bastir una Catalunya socialment justa, igualitària i pròspera. Hem d’invocar l’espectre de Macià. El país l’hem de construir entre tots, des de l’assumpció dels nostres antagonismes i diversitat.
Més enllà dels dubtes, mirem enrere. Quina alternativa hi ha? Espanya és una nau a la deriva, perillosa, involutiva, incapaç de superar el seu passat tràgic, inhàbil per a l’autocrítica o la construcció. Que només sap oposar la por o atiar el fantasma de la divisió per preservar la seva unitat. No podem permetre’ns el luxe de triar entre esquerra i dreta, perquè hem d’assumir que en la república catalana mantindrem esquerres i dretes, català i castellà, problemes i solucions. La tria veritable és entre passat i futur. I com deia D.H.Lawrence, el passat és allò del qual ja n’hem tingut prou.
Ja sé que per aquest article, la meitat dels guardians de les essències em criticaran. L’altra meitat exigiran, en canvi, la meva lapidació. Tanmateix crec que seria un error gravíssim si el conjunt de les esquerres no se sumessin a la independència, que deixessin escapar la veïna. Certament Convergència en general i Mas en particular han fet una maniobra estratègica, que tot esperant veure el resultat final, caldria qualificar (provisionalment) d’espectacular. S’han fet amb una superioritat tàctica fins al punt que obliga tota la resta d’elements a actuar (i a equivocar-se, com el trist paper de la casa reial). Si ara les esquerres es retiressin a mitja partida seria una equivocació tan tràgica com la dels socialrevolucionaris en el cop bolxevic de 1917. Deixarien el camp lliure per tal que només un sector de la societat catalana dissenyés la nova república.
I, agradi o no, el nostre país necessita bastir-se amb la totalitat dels cromatismes de la societat i les idees. És absolutament imprescindible una socialdemocràcia catalana. És necessari la participació del marxisme. L’anarquisme és una de les nostres essències, i cal que hi siguin (hauran de triar a quin estat detesten més, i francament, no cal estar molt documentat per valorar quin és el més inhòspit). El conjunt de les esquerres, com el conjunt de classes socials, han de participar en la construcció de la nova república.
No ho dic per lloar qui avui disposa (si més no, provisionalment) de la paella pel mànec. Sinó perquè en els dos primers anys de la possible futura república es redactaran les regles del joc, almenys d’una generació sencera. Quan Mas parla de “Transició Nacional” està clar que és un president culte, coneixedor de la història i la política. Deixar-lo que sigui ell i els seus aliats qui dibuixin el mapa social en exclusiva seria una irresponsabilitat.
Un exemple recent, i ben educatiu. En el procés d’independència dels països bàltics, el descrèdit de l’esquerra (que va col·laborar amb la subjecció a l’Imperi Soviètic) els va deixar estabornits, sense capacitat de reacció. El resultat: unes repúbliques, potser relativament pròsperes, encara que un erm social, ferit per polítiques neoliberals, amb retrocessos pel que feia a distribució de riquesa, institucions de benestar,…
No hauríem d’incórrer en aquests errors. El PSC ha de fer el pas necessari de recuperar les seves sigles inicials (Unió Socialista de Catalunya), recuperar la seva independència i ressucitar l’esperit de Pallach. Iniciativa per Catalunya ha d’abandonar la seva retòrica federalista i anar pensant que el veritable federalisme ha de consistir a reivindicar la federació entre Principat i la Vall d’Aran. Les CUP han de ser conscients que el seu discurs crític amb el capitalisme, i reivindicador d’igualitarisme social i col·lectivisme econòmic és imprescindible en aquest nou joc d’equilibris. Els sindicats han de pensar en clau de futur, i no de passat. I entre tots plegats hem de sumar per bastir una Catalunya socialment justa, igualitària i pròspera. Hem d’invocar l’espectre de Macià. El país l’hem de construir entre tots, des de l’assumpció dels nostres antagonismes i diversitat.
Més enllà dels dubtes, mirem enrere. Quina alternativa hi ha? Espanya és una nau a la deriva, perillosa, involutiva, incapaç de superar el seu passat tràgic, inhàbil per a l’autocrítica o la construcció. Que només sap oposar la por o atiar el fantasma de la divisió per preservar la seva unitat. No podem permetre’ns el luxe de triar entre esquerra i dreta, perquè hem d’assumir que en la república catalana mantindrem esquerres i dretes, català i castellà, problemes i solucions. La tria veritable és entre passat i futur. I com deia D.H.Lawrence, el passat és allò del qual ja n’hem tingut prou.
Publicitat
