Aquesta setmana volia fer un article sobre trens i parlar concretament del 150è aniversari de la inauguració del ferrocarril de Barcelona a Lleida, per Terrassa i Manresa, una obra titànica per l’època, avui vergonyosament deixada de la mà de deu. Però deixaré per un altre dia aquesta efemèride tan important per les comarques de Lleida, per fer la crònica de les vicissituds viscudes a l’estació de Sants arran de la nevada d’aquest dilluns.
Se sol dir que no és recomanable escriure en calent, però l’experiència viscuda a l’estació em ratifica en el fet que caldran molts anys i molta pedagogia, per canviar una determinada manera de fer. Els trens de rodalies d’última generació són ràpids, silenciosos i còmodes, però les actituds prepotents, la manca d’informació i el que és pitjor, la informació contradictòria, continuen estant a l’ordre del dia a la que es presenta una eventualitat com la d’aquest dilluns.
És per denunciar això que escric la petita crònica de l’experiència viscuda quan intentava retornar a casa en tren. No cal dir que l’espera de quatre hores enmig de la desinformació general és una minúcia en comparació amb el patiment que van sofrir les persones que van quedar atrapades a les autopistes o dins els trens de les línies de Vic i Maçanet. Fins i tot, vista la magnitud de la nevada, és disculpable un retard de quatre hores en un trajecte de vint minuts. Però el que no és pot disculpar és la manca d’informació i la prepotència envers l’usuari.
Aquesta és la crònica dels fets. A les quatre tocades la nevada era intensíssima al centre de Barcelona. Telefono a la família; em diuen que ja són a casa. Un company de feina m’aconsella que marxi ràpid perquè ha sentit dir que alguna línia de rodalies ja no funciona, sobretot en direcció al nord (Vic, Manresa i Maçanet). Intento informar-me’n via Internet, però no se trobar res útil a les pàgines on intueixo que puc trobar-hi informació d’última hora (Renfe, Rodalies, ATM, etc.). Desisteixo de la via Internet i opto per anar-me’n a casa abans que la situació no empitjori més. No m’explico que les webs consultades no informin de res.
Al carrer la nevada és antològica; no recordo haver vist mai l’Eixample de Barcelona tan nevat. Entro al Metro i prenc la línia 5 en direcció a l’Estació de Sants. El metro va pleníssim però funciona a la perfecció. En arribar a Sants el caos és inenarrable. Les andanes, els passadissos, les escales mecàniques i les escales convencionals van plenes a vessar de gent desorientada. Intueixo pels comentaris captats a salt de mata que tothom es busca la vida com pot. Hi ha moltes corredisses. Se sent dir que els Ferrocarrils de la Generalitat tampoc funcionen.
Amb dificultats arribo al vestíbul i busco els panells d’informació. No cal fer-ho, immediatament sento pels altaveus una cantarella que es repetirà durant tota la tarda en castellà i en català sense canviar-ne ni un mot: “El servei de rodalies s’ha suspès a causa de la nevada; només funciona la línia de Vilanova, des de l‘Estació de França, i un tren llançadora a l’aeroport.” Res més. Ni un educat “els mantindrem informats”. Ni un esperançador “restablirem el servei quan sigui possible”. Ni un contundent “la línia tal o qual ha quedat bloquejada i no es podrà restablir el servei fins a nou avís.” Les pantalles informatives tampoc aclareixen res, més aviat deceben: “Servei suspès. No hi ha transport alternatiu.” Sembla que l’AVE funciona amb algun petit retard.
Deambulo una estona i trobo uns coneguts tan o més desconcertats que jo: “com a mínim podrien donar algun detall” em comenten. Ens arriben tota mena de rumors: “són les catenàries glaçades” diuen; algú comenta que són els canvis d’agulles els que s’han glaçat. Mentrestant para de nevar. Algú diu que els trens ja funcionen des de l’Hospitalet en direcció a Martorell. Decidim informar-nos i ens dirigim a un petit escamot d’empleats de Renfe –molt ben vestits per cert— situat a l’entrada de les andanes. Fem la pregunta de rigor i un empleat ens respon imperatiu: “No sé lo que pasa en Hospitalet ni en ningún otro lugar. Sólo tengo información de esta estación. Se lo mismo que ustedes: lo que dicen por los altavoces” (!?). La resposta ens deixa perplexos, però fem un altre intent per informar-nos al servei d’atenció al viatger. La cua, vigilada per dos guàrdies jurats, és llarguíssima. Tornem a fer la pregunta i en aquest cas l’empleat és pren la molèstia de telefonar, però la seva resposta es tallant: “Quién les ha dado esta información. Ni salen trenes de Hospitalet ni se espera que salgan”. A les set telefona un familiar per dir-me que s’ha buscat un hotel per fer nit a Barcelona. Dubto de fer el mateix, però vist que no neva decideixo esperar-me una mica més.
Per fi una novetat: a quarts de vuit anuncien que sortirà un tren cap a Manresa per la via 7. Es veuen corredisses, però els altaveus repeteixen la mateixa cantarella de la suspensió del servei. La confusió arriba al màxim quan els altaveus obliguen als viatgers a baixar del tren estacionat a la via 7 que en teoria anava a Manresa. Es veuen cares d’emprenyament però la cosa no passa d’algun comentari gruixut en veu alta.
Eureka! A tres quarts de vuit anuncien que el famós tren de la via 7 surt cap a Molins de Rei. Mentrestant, l’altaveu general repeteix contradictòriament la cantarella de la suspensió. Tornen les corredisses. Intento baixar a la via 7, però l’escala està bloquejada per la gent i en arribar a baix el tren tanca portes. La cara de tonto em dura poc perquè immediatament s’anuncia un nou tren en direcció a Sant Vicenç de Calders, via Molins de Rei, també per la via 7. Tot fa pensar que per fi podré anar a casa.
Per fi arriba el tren, va pràcticament buit i pujo davant de tot. El comboi arrenca normalment però en sortir de l’estació de l’Hospitalet s’atura de cop. Passa al temps, més de vint minuts, i al vagó se senten comentaris pessimistes. Hi ha qui diu que hem quedat bloquejats. La cosa es resol quan puja al tren un viatger solitari que entra a la cabina del maquinista de la qual en surt immediatament una altra persona. Era el relleu. Finalment, el tren arrenca definitivament. Arribo a casa a quarts de deu. He tingut sort, només han estat quatre hores i escaig.
Amb el traspàs de rodalies ja fet tinc la sensació que caldran molt anys i molta paciència per canviar unes inèrcies i unes actituds prepotents envers l’usuari que semblen instal·lades en el moll de l’os d’un servei que hauria de ser exemplar. El problema no és ni de la neu ni dels imponderables, el problema és la manca de respecte envers l’usuari. Per començar, em sembla que n’hi hauria prou amb canviar les actituds. Tothom ho agrairia.
