La proclamació de la República Catalana no és el punt d'arribada, sinó l’ascens a una nova lliga en la qual entra en joc la diplomàcia. El conflicte entre Catalunya i Espanya era un afer intern que interessava, però no preocupava l’exterior. Ara és un problema sistèmic per a la Unió Europea i per les finances internacionals. Els fets de l’u i el tres d’octubre van enfonsar les borses espanyoles i va incrementar la prima de risc del Regne d’Espanya. Fins i tot la cotització de l’euro va baixar lleugerament. Des de l’1 d’octubre Catalunya juga a la màxima competició europea perquè hem demostrat al món la determinació d’assolir la independència amb milions de persones disposades a resistir la brutalitat policial per votar.
Per un equip indefens com el català cada partit és una final. La intervenció de la Generalitat pel Govern espanyol hores després de la Declaració d’Independència ens ha amargat l’alegria immensa del 27 d’octubre. L’agror no ens ha de fer oblidar que, en molt pocs anys, l’independentisme ha anat ascendint de categoria partint de les lligues inferiors: primer les mobilitzacions més massives de la història, després la majoria social i electoral, a continuació acollir-nos a la legalitat internacional per celebrar un referèndum i proclamar la república. Ara juguem a la màxima competició, la que fa patir més.
Els governants mundials han descobert que el nostre PIB és superior al de Grècia i que el conflicte català té una dimensió sistèmica. Les potències internacionals han entrat en joc des de l’ombra. No volen de cap manera la República Catalana, però tampoc volen que es repeteixi la brutalitat policial del Govern espanyol. La capacitat de pressió de la Unió Europea és molt alta gràcies als crèdits del Banc Central Europeu al Regne d’Espanya; però volen que aquest continuï sent solvent i aquesta és la raó principal de la seva oposició a la independència catalana.
Les pressions ocultes expliquen moltes de les giragonses que la setmana passada van precedir la proclamació de la independència. Les maniobres ens desconcerten i, alhora, ens indiquen que la independència de Catalunya ha entrat en una fase resolutiva. Ja és al circuit de la diplomàcia internacional en el qual els interessos de les potències prevalen sobre els principis democràtics. Jugar en aquesta competició no ha desembocat en la desconnexió que esperàvem seguint l’exemple de les repúbliques bàltiques o Eslovènia. Però aquest no és l’únic model per assolir la independència.
Cada país ha assolit la plena sobirania amb una fase final diferent. El cas de Noruega no té res a veure amb la independència d’Irlanda. Gandhi no va proclamar mai la independència; el govern britànic es va retirar pel caos que s’havia instal·lat a l’Índia, amb lluites sagnants entre hinduistes i musulmans, divisions a l’interior del Congrés Nacional Indi, entre molts d’altres. En molts casos el conflicte per la independència ha provocat una crisi profunda a la metròpoli. Va ser el cas de la batalla d’Algèria. Els abusos comesos per l’exèrcit francès, com l’ús sistemàtic de la tortura, va degradar tant la democràcia a França, amb censura i autocensura dels diaris, que va acabar provocant el col·lapse de la IV República. Va ser necessari el Cop d’Estat del General de Gaulle per establir negociacions amb el FLN i arribar als acords d’Evian. Les repúbliques bàltiques van aprofitar-se del conflicte entre Gorbatchov, que controlava la Unió Soviètica, amb Boris Ieltsin, president de la Federació Russa, amb un Cop d’Estat pel mig.
L’entrada del conflicte català en una fase amb dimensió internacional entre bambolines també afecta els passos del Govern espanyol. Mariano Rajoy no ha pogut portar a terme la intervenció més dura de l’article 155 ja acordada en Consell de Ministres. No ha pogut atacar la llibertat d’expressió apoderant-se dels mitjans de comunicació de la Generalitat. Sobretot ha hagut de convocar eleccions en 54 dies. El mandat europeu d’evitar l’ús de la força bruta ha portat a substituir el previst assalt frontal a les institucions per la seva asfíxia, per retirar de manera progressiva l'oxigen administratiu al govern i el Parlament.
La dimensió internacional i l’aplicació de l’article 155 ens ha situat en una nova lliga i hem de canviar el xip ràpidament i recuperar una nova resistència al carrer i a les urnes. Retorçant novament les lleis el Fiscal General de l’Estat ha presentat querelles per rebel·lió contra tot el Govern de la Generalitat i tota la Mesa del Parlament. Si van empresonar als Jordis, ho tornaran a fer amb tots els querellats. Si Bèlgica els atorga l’asil polític, l’Estat espanyol haurà de mostrar totes les seves vergonyes jurídiques a la justícia belga, i també davant del Consell Europeu, tal com estableixen els tractats europeus quan afecta a ciutadans d’un altre Estat europeu. La llibertat dels presos i exiliats polítics ha de galvanitzar novament totes les mobilitzacions i s’han de mantenir fins al seu alliberament.
A les eleccions de febrer de 1936 l’alliberament del President Companys va ser el gran revulsiu que va portar a la victòria al Front Popular. El clam per la llibertat dels presos polítics ha de tornar a ser l’eix de la campanya electoral. Cal ressaltar que, tal com ho planteja el Fiscal General de l’Estat, és el resultat final de la criminalització per part del Govern i dels Tribunals espanyols de la victòria amb 48% dels vots a les eleccions del 27 de setembre. Cal contrastar davant dels ciutadans la resposta autoritària espanyola amb la resposta democràtica del govern britànic quan l’Scottish National Party va obtenir el 44% dels vots, l’any 2011.
Els tribunals britànics no van declarar anticonstitucional la seva proposta d'independència, sinó que David Cameron i Alex Salmond van pactar la pregunta i les condicions d’un referèndum sobre la independència. No es va prohibir cap debat al Parlament d’Escòcia, ni es va perseguir judicialment al seu President, com s’ha fet amb Carme Forcadell. Els partits de l’oposició escocesa no van recórrer al Tribunal Suprem britànic les iniciatives per aplicar el mandat electoral que va guanyar les eleccions. Els mitjans de comunicació de Londres no van desencadenar la campanya de manipulacions i odi contra els independentistes escocesos que la premsa de Madrid ha dirigit contra els independentistes catalans. David Cameron van pregar amb sinceritat als escocesos de continuar dins «la família de nacions del Regne Unit», al mateix temps que prometia un increment substancial de l’autogovern.
Felip VI i Mariano Rajoy només han sabut criminalitzar i amenaçar amb l’aplicació de la llei als secessionistes apel·lant a la «unitat d’Espanya». No ha fet cap oferta a Catalunya, sinó que ha desplaçat milers de policies i guàrdies civils acomiadats dels seus llocs d’origen al crit «a por ellos, oé, a por ellos, oé». La colossal hostilitat contra la majoria dels catalans del Regne d’Espanya fa impossible continuar formant part d’aquest Estat.
Hem de convertir les eleccions de Mariano Rajoy en un plebiscit sobre la repressió espanyola com a resposta a una majoria legítima per la independència. Hem de fer patent que no és una resposta pròpia d’un país democràtic, sinó d’un règim que va néixer en el franquisme. La majoria del poble català té la força necessària perquè la convocatòria il·legal d’eleccions feta per l’usurpador Rajoy se li giri en contra com un boomerang. Podem repetir el que vàrem aconseguir amb el referèndum que no havia d’existir i la brutalitat policial que va intentar reprimir-lo.
