Una mirada perduda i una rialla que força les costures de la boca, una aparent felicitat estancada en records passats, una falta de consciencia que a estones alleugera el patiment i la tristor dels que l’envolten… La impossibilitat de fer front a les coses més senzilles del dia a dia sense ajut, així és com veig jo la dependència als ulls dels que m’envolten.
Malauradament, un 2.7 de la població té reconeguda aquesta situació, sigui per malaltia mental, discapacitat o edat i, malauradament també, un 25% no estan ateses segons els reconeix la Llei. Som les famílies y les entitats del tercer sector a Catalunya agrupades principalment en la Taula del tercer sector, persones que en el seu dia a dia amb persones afectades, les que retornen els efectes y les experiències de com afecta en les seves vides el compliment o no de les Lleis.
La llei coneguda com la llei de la dependència que pretenia la promoció de l’autonomia personal, malgrat néixer borda de finançament, reconeixia el dret a les persones dependents de ser ateses.El govern del PP incompleix amb els dependents eliminant de forma unilateral el nivell acordat de finançament amb les comunitats autònomes al 2012. Incompleix a l’haver fet fora del sistema i no reconèixer les cotitzacions de les cuidadores i cuidadors no professionals (principalment dones, els remeto a la vaga feminista del 8 de març). Incompleix, al no garantir el finançament del nivell mínim de protecció a cada persona dependent, encara ara per sota del de 2011. Incompleixen en els pressupostos, al 2017 anunciaven 100 milions més que al 2016 i en van resultar 28 efectius i en van deixar 44 per executar.
LA comissió de seguiment de la Dependència confirma que l'estat no assumeix la part de finançament que li correspon, aportant un 17% front al 83% de les comunitats autònomes, segons llei s’ha de finançar al 50%. Durant la crisi les comunitats autònomes s’han quedat soles davant el patiment de la gent, aquesta dura afirmació però real la confirmava un senador del PP a la cambra Alta quan afirmà “En època de crisis no hay políticas sociales”, tot dit.
En definitiva la dependència no ha estat una prioritat del govern del PP, no ho ha estat durant la crisi i tampoc ara que anuncien recuperació econòmica als quatre vents. Els pressupostos del 2018 tampoc no responen a les necessitats de la dependència, sembla que prioritzen les inversions en defensa. Se m’acuden com a mínim uns 77 milions a Catalunya, els que van emprar en pegar-nos que es podrien haver emprat en protegir-nos de l’amenaça més gran, esdevenir una societat que no cuida la seva gent gran (pensions) els seus infants (esperem la llei contra la violència infantil ) o els dependents. Altrament, no ens caldrà armes per protegir tanta misèria.
Ens preocupen els problemes de la gent, perquè som la gent, els problemes de la gent son els nostres problemes, miro als ulls del meu pare i veig la seva vulnerabilitat, però entenc que hi ha molta gent que no te ningú que els miri als ulls, per això cal disposar de un sistema que no permeti que quedin abandonats a la seva sort o a la seva mala sort.
És la presó de la dependència, on no pots fer les coses per tu mateix ni com tu voldries. Cal seguir lluitant per decència.
