Dimecres, 12 d'agost de 2020 - Edició 748
La República

Demà m’afaitaràs!

Aquí i allà –a Espanya-  l’ambigüitat i la indefinició calculada de Podem, CSQEP, els ‘Comuns’, En Comú Podem, les ‘Marees’  i tota la seva caterva de concubines, fills, germanastres, coneguts […]

Pere J. Galofré
Pere J. Galofré 25/01/2016

Aquí i allà –a Espanya-  l’ambigüitat i la indefinició calculada de Podem, CSQEP, els ‘Comuns’, En Comú Podem, les ‘Marees’  i tota la seva caterva de concubines, fills, germanastres, coneguts i saludats em generen de vegades una miqueta d’angúnia i, tot sovint i com diem per aquestes contrades, ‘em foten més por que una pedregada’.

De vegades és bo mirar enrere i recordar el orígens de tot plegat i quins eren els seus objectius fundacionals: Podemos va néixer com una amalgama calidoscòpica, encapçalada per un clan de politòlegs de la Complutense,  on van cristal·litzar les diverses mobilitzacions ciutadanes sorgides arran del 15M de 2011 a la Puerta del Sol de Madrid. Avui faig memòria i em ve al cap que Pablo Iglesias & Co. sempre van assegurar que la seva feina era obrir els ulls del poble, mostrar que una altra política i economia seria possible, i pressionar els poders establerts, però que mai, mai, es convertirien en partit polític… També recordo que els seus plantejaments fins no fa massa temps eren manifestament revolucionaris, incendiaris i als antípodes de la real politik. Avui les seves postures ja han baixat una mica dels núvols i si mai arriben a tenir responsabilitats de govern amb majúscules doncs imagineu-vos! Em ve un flaix de Grècia…

Per la seva banda, Ada Colau va liderar amb vehemència la ja gairebé oblidada PAH, que tal i com resa el seu nom tenia un sol objectiu més aviat de caire social, de protesta contra els abusos de les entitats bancàries i d’acompanyament als ‘afectats’. A ambdós dirigents, però, cal reconèixer-los la seva capacitat de donar-se a conèixer a la opinió pública, utilitzant amb saviesa la difusió mediàtica al seu abast i guanyant-se una gens menyspreable massa de fidels seguidors –ara votants. Vull dir amb tot això que cap dels dos moviments eren polítics en la seva gènesi, s’hi han tornat per necessitats del guió que han escrit els egos dels seus líders i que han afavorit els vents de la crisi i les circumstàncies socials i polítiques del moment. La recent fotografia on es veu la Sra. Colau amb els braços oberts en posat messiànic és tota una revelació. I ahir mateix… alehop! per si encara no sabéssim què són ara ens anuncien que volen formar un partit polític. Amb totes les lletres. Ploro!

Doncs ja em perdonareu, nois i noies, però no us crec, als d’allà i sobretot als d’aquí,  perquè viviu en la fal·làcia des d’antuvi. No diré pas que sou hostils als anhels de Catalunya, però si algú es pensa que amb vosaltres es facilitarà el procés ja pot esperar assegut i tenir paciència. Sou bipolars i dieu que heu votat Sí/Sí , inclús a la CUP, però després feu unes giragonses ideològiques i discursives dignes d’estudi psicològic, oi que sí Sr. Franco Rabell? No sé pas si teniu pors atàviques, o realment no sabeu què voleu, però la impressió que tinc és que maldeu per distreure el personal. Si us ho permetéssim adormiríeu les ovelles amb contes de fades que ja sabem i que farien que ‘Les mil i una nits’ de Xahrazad siguin un relat curt al costat del vostre camí acordat tan ‘happy flower’ i de bon rotllo cap a l’alliberament nacional, amb referèndum inclòs per ‘cortesia de la casa’ i el poble tirant-vos pètals des dels balcons.

Brandeu un dret a decidir de manual, perquè toca i perquè es ‘progre’ i d’esquerres fer-ho així, com a coartada per no semblar fatxes ni reaccionaris com els altres. Perquè és el vestit de moda i entra dins del pack amb tot el demés: la regeneració democràtica, la lluita contra la corrupció, l’apoderament del poble, la justícia social infinita, les aurores boreals per decret i la nova Atlàntida. És clar! Si volem la llibertat de Palestina i del poble sahrauí doncs potser que també fem veure que un referèndum a Catalunya seria ideal, oi? De les possibilitats reals de fer-lo no en parlen gaire perquè saben que és ciència-ficció: abans farem un vol amb la nau estel·lar Enteprise o veurem en Chewbacca passejant per La Rambla…

Vós no heu inventat ni la revolució ni les esquerres, però heu sabut nodrir-vos d’una majoria d’antics votants socialistes o d’ICV desencantats, heu arrossegat una massa de població eminentment urbana i no nacionalista ni amb un sentit de pertinença marcadament català. Conciutadans molts d’ells provinents de les classes obreres i més humils, dels barris, del cinturó roig. Uns nascuts aquí però també un bon grapat nascuts en d’altres indrets. Molts que parlen castellà o àrab, romanès, urdú, xinès o vés a saber, i potser uns quants que fins i tot enraonen en català. Ells són els veritables beneficiaris de la nova República, no pas CDC ni la patronal, ni la banca.

Tot i estar ideològicament a anys llum i que sóc molt crític amb ells, penso que la CUP és infinitament més coherent i té principis més sòlids que vosaltres. No és només que ells sempre han estat netament ‘indepes’, sinó que també tenen claríssim que l’autèntica revolució i la més gran oportunitat de fer un país nou per millorar el benestar de la gent és assolir com més aviat millor la plena sobirania.

Ada, ja em perdonaràs l’atreviment, però em sembla que ja conec la teva jugada i com en Pablo Iglesias tires de personalisme. Seria interessant veure què passaria si no hi fóssiu, però avui per avui us voleu fer imprescindibles, voleu ser els amos de la pilota i que els altres nens del pati us tinguin en compte en els seus jocs.  No tinc cap dubte, Ada, que arribat el moment donaràs les ordres oportunes per passar-vos al bàndol guanyador i convertir els descreguts a l’independentisme convençut i militant. Per això tractes d’allargar al màxim la partida: saps que afegir la teva ‘cartera de clients’ al 48% de vots del 27S té un alt valor en el ‘mercat del plebiscit’ i en vols treure el millor rendiment possible.

I ara, què et sembla si comencem a caminar i treballar ‘en comú’? Vinga va, que tots junts ‘podem’! I fins i tot algun dia podreu intentar enderrocar aquest centre-dreta burgès i elitista –i mil coses més- que tanta ràbia us fa… 

Relacionats