Fins fa uns anys, no masses, expressions com “inflació”, “dèficit fiscal” o “prima de risc” no formaven part del vocabulari habitual d'informació i de conversa. Ara, ja és més que normal parlar-ne i, fins i tot, entendre de que van… Pot ser perquè la gran majoria ha tingut que baixar del núvol on el significat d'aquests mots ni falta que feia saber-lo. Un núvol on uns quants, sense vergonya ni escrúpols i només mirant pels seus “dividendos”, perdó, interessos, objectius i beneficis, havien convidat a pujar a tot “quisqui” per cobrir unes necessitats, que si no hi eren ja s'en preocupaven de fer-ho creure així.
Periòdicament convé una actualització d'hàbits perquè ja se sap que res ha de ser etern i tot és modulable pels sempre imprevistos condicionants, que fan que sempre puguin ser objecte de nous plantejaments particulars. També pot anar evolucionant la forma de pensar i de sentir i, el que ahir es quedava sense fer i sense dir pel “que passarà”, avui pot trobar la manera de fer-ho i d'expressar-ho.
Ara, per penjar una senyera, o fins i tot una estelada, al balcó, ja ningú mira a veure si algú mira… I hi ha paraules o frases que, si més no nosaltres, ja ens hem desempallegat de l'envoltori de recança per posar-les als llavis per parlar-ne. “Independència” o “Dret a decidir” en serien uns bons exemples.
Per la tossuderia i la perseverança ara sentir en català la ràdio, la televisió i, encara que minimament, el cinema, ja és més que normal, i les polítiques en matèria lingüística que s'han anat introduint, sempre a contravent i malgrat tot, han permès que ningú se senti discriminat a l'escola per raó de la seva llengua i que el català, amb la seva potent dimensió literària i cultural, per molt que se la vulgui perjudicar, tingui el coneixement a tot el seu territori.
Hi ha coses que no cal demanar permís a ningú, ni calcular un “políticament correcte” per exercir-ne el dret i utilitzar-les, i el que es refereix a la llengua pròpia d'una terra, la que es transmet de pares a fills a través de les generacions, com és el nostre cas, ha de poder ser normal el seu us en tots els àmbits de la nostra societat, i la gent nouvinguda hi ha de tenir accés com el medi més normal d'integració i, tothom sap molt be que l'únic lloc on es pot garantir aquesta universalitat és l'escola. Per això, i només per això, qui li interessa que aquesta normalitat sigui, precisament, la de l'altra llengua al nostre país, i llengua dominant, sempre ha fet i fa el que convingui per obstruir-ne el seu aprenentatge.
Escrit al http://www.xavier.guarque.blog.cat/
