Dilluns, 14 de juny de 2021 - Edició 1054
La República

Del gran negoci de les armes, a Espanya se’n diu amor a la pàtria

El passat mes de setembre el Congrés dels Diputats, gràcies a la majoria absoluta del PP, va convalidar un Reial Decret a través del qual el Ministerio de Defensa podia […]

Joan Tardà
Joan Tardà 09/01/2013

El passat mes de setembre el Congrés dels Diputats, gràcies a la majoria absoluta del PP, va convalidar un Reial Decret a través del qual el Ministerio de Defensa podia dotar-se de 1.780 milions més d’euros per tal de poder encarar el pagament dels deutes endarrerits contrets amb la indústria armamentística.
Efectivament, d’ençà la dècada dels anys 90 del segle passat, els diferents governs espanyols han anat signant contractes amb la indústria de l’armament que avui dia assoleixen la xifra de 31.631,8 miilons d’euros a pagar fins a l’any 2025 a partir, sobretot, de l’any 2014. Són els anomenats Programes Especials d’Armament (19 programes, en concret) aprovats per governs socialistes i governs del PP. Val a dir que una bona part d’aquests contractes foren establerts en època d’Aznar quan l’actual ministre Morenés (lligat a empreses d’armament) ocupava la Secretaria d’Estat de Defensa.
En un context de recessió econòmica, d’escac a l’estat del benestar i de renegociació a la baixa (en el millor dels casos) o d’imposició de noves condicions laborals i de regressió de drets socials, esdevé vergonyant que la reducció pressupostària del Ministeri de Defensa hagi estat menor que la dels departaments de sanitat, serveis socials, educació o la dels organismes responsables d’afavorir la recuperació econòmica. Certament, la despesa militar l’any 2012 fou extraordinària: el pressupost inicial era de 6.316 miilons, als quals van afegir-se els 1.780 referits anteriorment. Caldria sumar-hi, a més, els 754 milions que costaren les missions de l’exèrcit espanyol a l’exterior, els 507 aportats pel Ministeri d’Indústria, etc.
De fet, la servitud dels governs respecte als grups econòmics del sector industrial de l’armament ha estat i continua essent tan extraordinària al llarg dels anys que avui dia ja es parla de la “bombolla armamentística”. Això sí, a diferència de la “bombolla immobiliària”, la militar ni tan sols forma part del debat del gran frau que hem patit. En l’imaginari de la ciutadania ni tan sols és present. Es per això que el poder polític pot permetre’s el luxe, fins i tot, de passar per alt (ni tan sols se sent pressionat pels mitjans ni per les mobilitzacions populars) a rendir comptes per aquests contractes. La societat no n’és coneixedora, la qual cosa permet al govern evitar (almenys) el debat de llur renegociació.
De fet, encara no ho hem aconseguit en seu parlamentària (el PSOE podría aixecar la llebre i no ho fa). Aquest és el nostre objectiu: que el ministre Morenés comparegui per exigir-li la denúncia dels convenis i contractes. Alhora, esperem poder debatre ben aviat una iniciativa parlamentària registrada l’any passat (el fet d’estar en el Grup Mixt dificulta fer-les aterrar a debat amb major immediatesa) de modificació de la Llei Orgànica d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera per tal que en cap cas el Fons de Contingència d’execució pressupostària no pugui ser utilitzat per a despesa militar, llevat del cas que calgui endegar una operació militar imprevista que prèviament hagin estat aprovada per les Corts i sota l’empara d’una resolució de NNUU.
Perquè, ara per ara, desgraciadament, la legislació els permet fer la gran trampa: fer un ús pervers del Fons de Contingència creat amb la finalitat d’atendre les necessitats que poguessin sorgir al llarg de l’exercici pressupostari per emmascarar l’increment de la despesa militar.
Lamentablement, en aquest àmbit PP i PSOE coincideixen. Només cal veure què van fer els ministres Alonso i Chacón abans. I ara que el socialisme és a l’oposició, silenci.