Dijous, 5 d'agost de 2021 - Edició 1106
La República

Del concert econòmic al concert per la llibertat

Molt descriptiva la frase d'en Rajoy: “els països petits no pinten res”.  Defineix molt clarament el pensament dels espanyols, i d'altra banda el dels catalans, que en definitiva no demostrem altra cosa […]

Avatar
Albert Puig 10/06/2013

Molt descriptiva la frase d'en Rajoy: “els països petits no pinten res”. 

Defineix molt clarament el pensament dels espanyols, i d'altra banda el dels catalans, que en definitiva no demostrem altra cosa que ser voler ser igual que els espanyols. I és que només des del complex d'inferioritat s'entén que algú aspiri a “pintar quelcom”, complex que senten els espanyols (no debades segueixen pensant “seremos de nuevo un imperio”, i celebren cada triomf de la Roja, l'Alonso o en R.Nadal com si fos una batalla), i complex d'inferioritat que sentim especialment els catalans, amb tan poca autoestima que esperem que els de fora ens reconeguin per començar a agradar-nos a sí mateixos.

És cert que els països petits no pinten res, i no pinten res no perquè no siguin grans, sinó perquè els importa un rave el que li passi a la resta del món perquè saben que a la resta del món els importa un rave el seu propi país. Viuen sense esperar res del món, és a dir, són plenament
independents.

El problema d'Espanya és que vol i dol. Gasta aires de superioritat i pretén tenir un pes específic en el món, sense parar-se a pensar si aquesta influència afecta gaire a països “petits” com Bèlgica, Suïssa o Eslovènia.


No sé si Espanya serà gran o petita, però sí sé que no és independent. Espanya ha viscut sempre de l'espoli i ara també del crèdit de la resta del món. Respecte de l'espoli, ja només li queden els catalans, però aquests no l'amoïnen excessivament. Però el que és nou és la dependència financera de la resta, dels no dominats, principalment els europeus, i aquests sí obliguen a Espanya a patir determinades humiliacions en forma de polítiques d'ajust indesitjables, o en forma de fer-los entendre que no poden tenir el lloc en el G-20 que es pensaven que els corresponia.

I mentre tot això passa, els esclaus catalans seguim pensant que som moralment superiors als nostres amos espanyols, perquè tenim els mateixos deliris paranoics de grandesa que aquests. Fa poc en teníem prou amb el concert econòmic dels bascos. Ara no; ara ens pensem que som capaços de guanyar, i malbaratem el temps en collonades musicals i celebracions de lliga que provoquen vergonya aliena. No passa res; ara vindrà en Neymar, que parlarà català, i seguirem guanyant moralment.

Quina pudor!!