Dilluns, 14 de juny de 2021 - Edició 1054
La República

Del caos de rodalies al caos polític català

Després de la manifestació de l’1 de desembre, s’em fa més difícil trobar una solució convincent al panorama polític. Durant anys, mentre CiU ens governava, la única alternativa era el […]

Ramon Sendra
Ramon Sendra 02/12/2007

Després de la manifestació de l’1 de desembre, s’em fa més difícil trobar una solució convincent al panorama polític. Durant anys, mentre CiU ens governava, la única alternativa era el PSC-PSOE. Un partit d’esquerres que tenia (i segueix tenint) un fort lligam amb Espanya. ERC, perduda durant anys en la búsqueda del canvi d’orientació i lideratge, semblava més una força simbòlica que agrupava un minúscul però farcit grup d’entusiastes independentistes. Parlo dels 80 i 90. S’acosta el nou segle i ERC dóna la sorpresa, tan pel cansament que ha provocat CiU com l’embolada dels socialistes que, finalment, els porta a governar. Ho fan amb l’ajuda necessària d’ERC i dels ecosocialistes.

El tripartit s’enfronta, com vem viure, a la redacció d’un Estatut que en surt del Parlament amb molta força i valentia. Però les successives jugades estratègiques polítiques en fan d’ell un paper mullat (i les que falten!). S’aprova, amb mínims, i enceta la caixa dels trons al govern: ERC, encara amb certa dignitat, no hi vota a favor. Unes noves eleccions, amb Maragall a la banqueta, que provoquen que el President del nostre país sigui un personatge peculiar, en Montilla. És necessari de nou el tripartit, i les seves accions en només 1 any fan que molts (o això crec) dels votants d’ERC se sentin tremendament estafats. De nou, les divergències polítiques van apareixent dia sí, dia també. La última, aquest cap de setmana amb la presència de totes les forces polítiques del nostre país, que inclouen ERC i els ecosocialistes, deixant present l’absència anunciada del PSC (fruit del seu fort lligam amb el govern socialista d’Espanya). Evidentment, les dues absències del PP i de Ciutadans no les tinc en compte per aberració i, en certa manera, coherència.

Les consignes de la manifestació son vàries, però molts mitjans coincideixen que el crit més sentit és “In-de-pen-dèn-ci-a”. Molts. Les estelades, per sort, guanyen terreny als glòbuls taronjes dels convergents (que copien l’estratègia dels socialistes de la passada diada de Sant Jordi, que també els hi val). Els butaneros, tot i que vistosos, criden però també reben. Passen les hores, i penses: ara què haig de fer?

S’acosten les generals i, des del meu punt de vista, l’objectiu és evitar que el Partir Popular entri a la Moncloa. És una jugada estratègica, més aviat. Si algú m’ha de donar pel cul, que no siguin els peperus. Per què clar, està més que demostrat que tan el PP com el PSOE ens la tenen jugada, per molt de dretes o d’esquerres que vulguin ser. Catalunya a Espanya no els interessa, només per batallar (i cobrar). Vista amb aquesta perspectiva, l’elecció, tot i que variada, és múltiple, i no serà ara (tampoc val la pena) el moment de desentrellar-ne la solució.

Però més aviat o més tard, tornarà a tocar elegir el nostre Parlament. Aleshores sí que les coses es posen difícils. I ho vull fer ara que, aparentment, tot sembla llunyà. A en Montilla, que s’ho estudia tot, ara sap que pot dir el què vulgui i fer el què vulgui… encara li queden anys (o pot ser mesos, ja veurem què passa amb les generals) per fer alguna nova jugada i mantenir-nos a tots enganyats. Però ara és un bon moment perquè veiem el tripartit funcionant amb tremenda naturalitat, una naturalitat que, sincerament em pregunto, a algú li agrada? Deixant de banda als ecosocialistes, peperus i a Ciutadans, les opcions bàsiques i fàcils es queden en tres: els socialistes-espanyols del PSC, els convergents amb fortes remicències espanyolistes de CiU i els venuts i difuminats d’ERC. Després, una àmplia amalgama, molt més interessant però tremendament inefectiva, de partits minoritaris que crec, sincerament, que a nivell de país (català) poca força de decisió tindran (però que, pot ser, sí haurien de tenir). Què fem?

Evidentment, el vot socialista està totalment descartat. El partit, tot i portar una C de Catalunya es desmarca sempre que pot del concepte nació per parlar d’autonomia (espanyola). Necessiten Madrid, volen Madrid i només els interessa Madrid. Ja tenen dos individus dels seus als ministeris… Governen amb un caràcter molt diferent que els 23 anys de CiU, però tenen la clara mania de fer-nos culpables de tots els problemes (som nosaltres els responsables de la contaminació de Barcelona, som nosaltres els que estem deixant sense aigua el país, som nosaltres els que ens matem… però ells tenen la solució) i actuen amb una actitut paternalista que, a mi, em fa realment fàstig.

El GRAN problema de CiU no és pas el 3%, sino Unió. Els rumors diuen que tan sols representen el 10% de la colació, però un 70% del capital econòmic de la mateixa. Gran raó que li permet al Sr. Duran dir les tonteries que diu amb una impunitat absoluta. Ni Mas ni O. Pujol poden dir-li res, fan cas total de la dita: qui paga, mana. Si es separen d’Unió, estic convençut que Convergència tindria no només més llibertat de moviments, sino un vot més favorable, però cada cop està més clara aquesta dependència irrenunciable. Mal vot doncs, si més no ara.

ERC? Han demostrat ser un partit d’esquerra. Actuen amb el mateix paternalisme que els socialistes. “La culpa no és teva”, diuen, “sino de tots”. Gran frase mítica. Han demostrat ser republicans, ben fàcil que és. Però sembla que comparteixen la mateixa C de Catalunya que els socialistes. Les seves ànsies de govern els han fet canviar i molt. Jo m’he sentit venut, traït. No son una alternativa, perquè la seva presència al govern sembla més anecdòtica (per allò de que poden dir que han estat uns quants anys tornant a governar el seu país) que no pas pràctica. Què han fet? Son lògics? Quina és la seva direcció? La seva actuació fa que, ara per ara, no mantinguin units aquells que busquem la independència del nostre país (sigui per la via que sigui, sigui per la raó que sigui). No pas per un motiu d’orgull i de bandera, ara fins i tot pel desgavell social i econòmic que això comporta. Va més enllà… però no fan res (o, donem-los una oportunitat: sembla ser que no fan res). Em dóna la sensació que els socialistes els criden per temes menors: “Ei, nois d’ERC, decidiu vosaltres on posar la senyera: a la dreta o a l’esquerra de la bandera nacional espanyola?”. I ells decideixen, es senten orgullosos, i tornen al seu despatx. Obvi, perquè amb d’altres temes no poden fer res: ni demanar un nou estatut (un status quo del setembre de l’any passat seria un bon inici), fer dimitir la Ministra de Foment, ni demanar responsabilitats polítiques per altre banda necessàries i justes. Haurien de ser el talp al govern del moviment independentista i catalanista… però ni això.

És un dubte que encara no tinc resolt, però que molt crec que no resoldré fins a l’últim moment. I ho hauré de fer recordant dies com avui, quan la sensació que em queda després d’un clam com el d’ahir 1 de desembre xoca frontalment amb la gestió i què fer del Govern que ara tenim (i dels polítics que hi ha al Parlament). Hi ha un nou caos polític… i aquest sí que no és culpa de la Ministra de Foment.