M’he quedat enganxat i entusiasmat amb el llibre La Balada d’en Guillem d’Efak (Bartomeu Mestre, Ed. Documenta Balear). Si us haig de ser sincer, creia que seria una biografia més, d’un cantautor més de la tan escrita i (sobre?) valorada història dels cantautors de la Nova Cançó. Incrèdul de mi, vaig tenir la sort que una molt bona font me’l recomanés, i ara mateix em sento un xic avergonyit per no haver investigat més aquest fabulós personatge i haver-me’l interioritzat d’un temps ençà. Ara ja he fet justícia.
Guillem d’Efak, poeta i músic, fill d’una dona d’una tribu guineana i d’un Guàrdia Civil colonial català de Manacor, no va ser un cantautor com els altres, la seva condició de ‘raresa’ en una Mallorca rural i tancada dels anys de la post guerra, va fer que sobreeixís gràcies al seu enginy i talent. No només l’exotisme del color de la seva pell barrejat amb un impecable mallorquí el feia diferent i sorprenent, sinó que la seva vida de novel·la que va traginar i la seva manera de defensar i entendre el seu entorn més immediat i per extensió tot el conjunt de la nació, el transporta a ser un dels personatges més interessants de la història artística i musical dels Països Catalans.
Ell, després d’unes experiències amb orquestres d’estil jamaicà per fer les delícies dels primers guiris a l’illa, va entrar en contacte en el món de la Nova Cançó des del minut zero; més ben dit, ell fou el primer representant de les Illes -més tard vindria la Maria del Mar Bonet-, malgrat això però, no va entrar als Setze Jutges perquè van considerar, ai las! que tenia massa nivell músical per a ells, i aquesta pot ser una de les causes de l’oblit i m’atreviria a dir d’ostracisme que ha patit al llarg dels anys. Durant la dècada dels 60 va arribar a tenir pràcticament la mateixa popularitat que en Raimon i, de fet, conjuntament amb ell i en Serrat eren els únics cantants que es guanyaven la vida només amb la música cantada en català.
Tocat pel ressorgiment del catalanisme que floria altre cop amb força entre la joventut de l’època, vist i partint de la Mallorca dels glossadors, amb un discurs ferm i sencer alhora (sense estirabots inútils), no tenia pels a la llengua allà on estava i amb qui estava. Ell va ser el Mestre del mestre Ovidi, qui va reconèixer i mantenir fins a la mort (en tres setmanes de diferència entre els dos) el seu mestratge i la seva vàlua com a artista i com a persona. Un fet que molts es van deixar al calaix quan fa uns anys hi va haver el revival més sonat i merescut pel cantant i actor d’Alcoi.
Guillem d’Efak era un polifacètic, va fer de tot, i sempre per la causa de la normalització nacional en l’àmbil de la cultura. Pel meu gust -la millor veu de blues catalana-, va deixar massa ràpid la faceta de cantant -ell deia que en definitiva era un poeta que cantava-, però va seguir escrivint i deixant una petja importantíssima en la cultura d’aquest país. Llegiu aquest llibre, és altament recomanable.
Més informació del meu Bloc a: http://delaguard.blogspot.com
